policia local de salt opinió

En R és pare de dos bessons. L’últim mes, l’han passat confinats a casa seva. Estarem totalment d’acord que la situació és totalment excepcional, però gràcies al mantra ‘mal de muchos…’ el fet que sigui viscuda també per milions d’altres famílies ho fa una mica de més bon portar.

On no coincideixen amb tants milions de famílies és en el fet que en P i en Y, els bessons, estan apunt de fer 5 anys. De fet, demà serà el seu aniversari. Els seus pares fa dies que els conciencien que la festa d’aniversari serà atípica i estranya, sense els amiguets de l’escola, sense les veïnes, sense els avis ni la tieta… i juguen amb la carta del més endavant, ‘quan tot això acabi, ho celebrarem tots junts, ja ho veureu que guai serà!’… I els nens, donant una lliçó als adults, ho entenen. Però això no treu que els caps d’en R i la A no deixen de centrifugar, buscant una manera excepcional2 per combatre aquesta situació excepcional1 i així convertir un aniversari excepcional1 en un aniversari excepcional2

Sí, és cert, es repeteix fins l’esgotament el concepte EXCEPCIONAL, però té una volguda raó de ser: davant d’una cosa anormal no podem aplicar com a resposta la normalitat. I punt!

Reformulo la frase, per qui a hores d’ara encara li costi digerir això de l’excepcionalitat. 

[…] els caps d’en R i la A no deixen de centrifugar, buscant una manera màgica i creativa per combatre aquesta situació de locura màxima i així convertir un aniversari descafeïnat en un aniversari especial

I en la recerca d’aquesta fórmula creativa, les xarxes socials i les píndoles edulcorades d’alguns telenotícies els han fet pensar que la policia municipal del seu poble [de Salt] podien esdevenir l’element màgic del dia. Ja ho fabulen: repic de sirenes, sortir a treure el cap al balcó per veure què està passant, la megafonia d’un cotxe de policia amb l’Aniversari feliç a tot volum, les llumetes que guspiregen i dos nens que s’emocionaran durant molt temps recordant l’arribada de Ses Majestats els Reis d’Orient en ple mes d’abril, sense regals, només per felicitar-los.

El pla és perfecte. Res pot fallar. 

O sí. En R ha trucat a la comissaria per compartir la seva idea brillant. “Això no és feina nostra, truca a l’Ajuntament.”, ha estat la resposta que ha rebut. En R s’ha sentit dolgut, per la resposta, però també per les (males) formes. No s’esperava aquesta gerra d’aigua freda. I al seu cervell ha retronat la frase: “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”3 i l’ha reformulat aprofitant el joc de paraules que fa: “La policia municipal de Salt no només ha de ser policia de proximitat i de servei, sinó també semblar-ho”.

“No és feina nostra”. “No és feina nostra”. “No és feina nostra”. Com el martell d’una farga 

li espetega aquesta frase al mig del cervell. No un “ens agradaria molt però aquests dies anem sobrepassats”. No un “no arribem a tot, tenim x agents de baixa”. No un “mirem si hi podem fer alguna cosa, tot i que no us podem assegurar res”. No, no. “No és feina nostra”. 

Ni ser-ho. Ni semblar-ho. 

La normalitat com a resposta a l’excepcionalitat. I així ens va!

Evidentment que en situacions normals, i parlant d’un municipi amb vint-i-llargs mil habitants, no es pot concebre que la policia municipal es dediqui a felicitar cada dia a totes les criatures que fan anys. Evidentment! Però la normalitat ens ha abandonat i vivim en l’excepcionalitat. Moments en els quals TOTS estem fent la vista grossa en cosetes que fins al moment érem intransigents. Moments en els quals, tret del sortir de casa, tota transgressió inimaginable fins al moment ara és possible!

I sí, ja fa molta estona que en R ha penjat de mala gana el mòbil i l’ha rebotit damunt del sofà, però…

El “no és feina nostra” li retruny al cervell quan pensa en aquell pare que els demanava per xarxes socials, també als municipals de Salt, si ells també felicitaven als nens que estaven confinats, i la resposta és silenciosament eixordadora. Teniu raó: mai és “feina vostra” respondre res.


El “no és feina nostra” li retruny al cervell quan pensa en el vídeo dels dos agents (uniformats!) explorant les seves facetes còmiques i el ressò que evidentment se’n va fer. Teniu raó: “no havia de ser feina vostra”.

El “no és feina nostra” li retruny al cervell quan pensa en el vídeo dels municipals de Salt felicitant l’aniverari a una nena de Salt, durant aquest confinament. Teniu raó: no era “feina vostra”, era un rentat de cara post-escàndol que una entitat amb nom de tele us va voler fer. 

El “no és feina nostra” li retruny al cervell quan pensa en el munt de vegades que ell, en R, ha participat a la cavalcada de Reis sense ser “feina seva”. Teniu raó:  una cosa és “la vostra feina” i l’altra la màgia. 

I en R no ho comprèn. I en R s’hi enfada. I en R no para de donar-hi voltes. I en R inventarà una vídeobufada d’espelmes. I en R en farà un vídeo que els bessons no pararan de mirar. I en R descobrirà que ha estat capaç de convertir l’excepcionalitat1 en excepcionalitat2

I en R, estirat al llit, es diu:

Gràcies policia municipal de Salt per tenir tant clara i marcada quina és la vostra feina. Això segur que és beneficiós per tots. 

Llàstima, però, que només feu la vostra feina!

  1. adj. [LC] Que fa excepció, que no és comú. És un cas excepcional.
  2. adj. [LC] Que és superior al terme mitjà. Un home excepcional. Un artista excepcional.
  3. Nota: No, no ens desviem del tema, no volem calibrar l’adequació d’aquesta frase als nostre temps, ni analitzar el valors que vol transmetre ni les actituds que vol amagar, únicament ens aprofitarem del joc de paraules que fa i l’adaptarem al cas que ens preocupa. 

R de Salt

FER UN COMENTARI

Si us plau, introdueixi el seu comentari!
Si us plau, introdueixi el seu nom aquí