En un tranquil matí d’estiu, un tudó va despertar entre les branques d’un alt plataner al passeig dels Països Catalans, a Salt. Aquest arbre havia estat la seva llar durant molts anys, un lloc segur on criar els seus pollets. Des de la seva còmoda branca, el tudó observava el poble, gaudint de la brisa que agitava les fulles, el rum-rum dels cotxes i del so dels nens jugant a la distància. La seva vida segueix un ritme pausat i familiar, fins que, de sobte, tot va canviar.

Aquell matí, el so de les màquines trenca la tranquil·litat del lloc. Les obres del BRCAT que feia dies que remenaven va arribar al seu barri, i amb elles, la desforestació dels arbres que durant dècades havien estat un refugi verd per a molts animals, inclòs el tudó i la seva família. Des de la seva branca, el tudó va observar amb ansietat com les màquines s’aproximaven. Els altres ocells volaven esverats, i ell sabia que el perill era imminent.

El tudó havia construït un niu sòlid, un refugi per als seus pollets que estaven a punt de fer el seu primer vol. El matí, que havia començat amb l’esperança de veure els seus petits batejant les ales per primera vegada, es va convertir en una lluita per la supervivència. Mentre les màquines començaven a tallar els troncs i les branques, el tudó va intentar desesperadament guiar els seus pollets cap a la seguretat. Però, enmig del caos, va ser massa tard. Els sorolls ensordidors i la vibració de la destrucció van desorientar els joves ocells.

En pocs minuts, el plataner que havia estat casa seva va caure, arrossegant amb ell el niu i els pollets. El tudó, des de l’aire, va veure com la seva llar es desintegrava en un mar de fulles i branques trencades. Va intentar tornar, buscar entre les restes, però ja no quedava res. Els seus petits, que no havien conegut cap altre lloc al món, van desaparèixer entre les runes del seu niu destruït.

Desolat, el tudó va volar per sobre del que una vegada va ser el seu jardí verd. Amb els ulls atents, buscava algun senyal de vida, alguna oportunitat de rescat. Però només hi havia devastació. Els arbres caiguts, que havien estat un ecosistema vibrant, ara eren només restes tristes d’un paisatge natural. Els seus companys ocells havien fugit, i la seva pròpia casa s’havia esvaït.

Mentre sobrevolava el poble, el tudó es va sentir perdut. Les obres continuarien, i amb elles, la desaparició d’altres arbres, altres nius, altres vides. El tudó va trobar refugi temporal en un altre arbre, però el dol pel que havia perdut era aclaparador. Les seves vivències de pau i seguretat s’havien trencat en un sol dia, i el futur era incert.

Aquest relat hipotètic del tudó és un recordatori que la destrucció dels espais naturals afecta molt més que la vista o el paisatge urbà. Cada arbre abatut és una llar perduda, una història interrompuda, una vida que no pot continuar com estava prevista. Els animals que habiten aquests espais pateixen les conseqüències de decisions que, per als humans, poden semblar necessàries o inofensives.

Avui, el tudó busca un nou lloc on començar de nou, on pugui construir un altre niu i, potser, donar una altra oportunitat a la vida. Però la pregunta queda: quants més arbres hauran de caure abans que ens adonem del valor incalculable d’allò que estem perdent?

PD1. A la parella de tórtores que segurament heu vist moltes vegades sobre els semàfors entre el passeig i Marquès de Camps, els hi va passar el mateix. Van tirar el seu Til·ler.

PD2. Molts dels ocells que fan nius en arbres del passeig durant el mes de juliol encara crien. Els tudons, tórtores, garses, poder alguna mallerenga… i segur que més.