Un desnonament. Ous i pedres volant contra una comissaria i policia. Contenidors en flames. Càmeres destrossades, cotxes amb els vidres trencats, mobiliari urbà reduït a ferralla. I de cop, tenim un nou episodi de malestar ciutadà, arguments encesos i oportunistes de tots els colors fent cua per treure’n rèdit.
Els fets: una família desnonada intenta recuperar el pis. Els Mossos hi entren, desallotgen. La informació vola. Un poder diví mal utilitzat. Versions es barregen. I Salt es converteix en un tauler perfecte per a una protesta que, com sempre, acaba amb soroll, fum i destrosses. Els indignats, els que aprofiten el moment per fer allò que no es poden permetre en el dia a dia, i els qui s’hi afegeixen per inèrcia. Tot plegat un escenari massa vist.
Indignació lògica? Per descomptat. Manca de solucions i alternativa? També. Però no ens enganyem: en aquest enrenou hi ha de tot. Qui ho pateix de debò, qui hi veu una oportunitat per fer-se notar, i qui només vol fer soroll i destruir. L’ocupació no és la solució. Els bancs acumulen pisos buits? Sí, és una vergonya. I la violència? Tampoc és una resposta.
I mentre tot crema, la política fa el de sempre. Uns condemnen. Altres callen. Uns quants s’apunten a la causa amb proclames buides i discursos preparats per a la foto. I res canvia. Els desnonaments continuen. Els bancs segueixen fent negoci amb habitatges buits. I els carrers, cada cert temps, es converteixen en un escenari de batalla on tothom hi juga el seu paper.
Però els problemes reals? Aquests continuen sense resoldre’s. Perquè el problema de fons no és una porta tancada ni un poble en flames. El problema és una cadena de decisions polítiques i econòmiques que condemnen uns quants a perdre i permeten que uns altres sempre guanyin. I així, fins la pròxima.
PD. Les xarxes en van plenes de fotos i vídeos. No alimentaré la gana de molts. Mireu-les allà.
