No et perdis el Castaween al Parc de la Massana de Salt! Aquest 9 de novembre a les 17:00 h, uneix-te a una divertida combinació de Halloween i Castanyada organitzada per l’Associació de Veïns La Massana de Salt. Gaudeix d’una tarda plena de l’esperit festiu de tardor per a tota la família. Descobreix com la tradició i el misteri es fusionen en aquest esdeveniment tan especial. Ideal per passar-ho bé amb els petits de la casa!
Viu un taller pràctic amb el director i fundador de Cor de Teatre, David Costa i part de la plantilla de Nauta. El primer espectacle àudiovisual de Cor de Teatre, la companyia banyolina que ha obert un nou camí en la interpretació del repertori vocal polifònic i dels musicals.
La devastadora DANA que ha colpejat València ha deixat un escenari d’horror i desesperació. Les xifres preliminars són esfereïdores: més de 200 morts oficials, però estic segur que passarem el miler, centenars de desapareguts i danys materials incomprensibles. Els veïns relaten escenes esgarrifoses, esperem no tenir que passar per cap cosa semblant.
El més indignant és la resposta oficial. Mentre els afectats ploren els seus morts i busquen els seus estimats, els discursos polítics es centren en formalitats protocol·làries. El president d’Espanya ha assegurat que, si la Generalitat necessita més ajuda, que la demani. És això el millor que podem oferir? Una resposta burocràtica mentre la tragèdia arrasa amb tot. Les visites dels presidents i reis, que arriben per fer-se la foto, són una mostra dolorosa de la desconnexió entre la realitat del poble i els que governen.
Les xifres de morts i desapareguts continuen sense aclarir-se, com si fós un secret, i el poble necessita respostes. És trist que encara avui no tinguem llistes oficials de desapareguts, que s’amaguin, les xarxes parlen d’un parell de milers. La manca de previsió és escandalosa. Dies abans de la tragèdia, hi va haver avisos per part d’algun pagès exigint mesures preventives davant la imminent DANA, reclamant fins i tot que funcionessin radars per anticipar el perill. No funcionaven. Ningú va actuar a temps. És imperdonable. Ara es visiten els pobles, es fan declaracions i, en un mes, ningú recordarà el patiment.
I molts estaran igual. Sense res.
Mentrestant, des de Salt i com moltes altres localitats, la solidaritat aflora. Es creen punts de recollida d’aliments, roba i medicaments per ajudar els afectats.
A Salt tenim:
Avui una saltenca (l’Alba – @alcami88) que està ajudant en terres valencianes ens deia això des del seu Instagram: Necessiten BOTES!
Però no n’hi ha prou.
¿Quan entendran les autoritats que les tragèdies no es resolen amb paraules buides i protocols polítics? És hora d’actuar amb humanitat i verdadera responsabilitat. I aquells que han de vetllar pel benestar i no ho fan, haurien de deixar de percebre sous vitalicis i llocs privilegiats. És una vergonya que tot es polititzi, fins i tot en les pitjors desgràcies.
Una abraçada dsd Salt.
PD1. La il·lustració la he trobat molt ben trobada. Molt trista. Us deixem l’enllaç.
PD2. Si teniu més llocs on s’agafi coses… ens ho podeu enviar.
Com a companyia ens preocupen:
– Manca de professionals amb (dis)capacitat en les programacions professionals.
– Manca de propostes plurals en les programacions d’arts escèniques més enllà de cicles o festivals amb “etiquetes”.
– Necessitat de defugir la mirada “paternalista” cap als col·lectius amb (dis)capacitat.
– Necessitat de crear referents tangibles en la societat per trencar les barreres socials imposades als col·lectius amb (dis)capacitat.
– Desavantatge d’oportunitats per l’escena inclusiva catalana enfront d’altres països.
Amb aquesta trobada volem ajudar a transformar l’imaginari social respecte a «l’altre», i en especial les persones amb (dis)capacitat, per a contribuir a generar una comunitat amb menys «altres» i més «nosaltres». Una comunitat més plural que pugui reconèixer i valorar les diferents singularitats que la composa, sense excloure ni pretendre homogeneitzar en base a la norma de la majoria. Com a companyia CELEBREM LES DIFERÈNCIES.
Una activitat impartida per la companyia resident Vero Cendoya.
Fotografia: Figueres es MOU _ Gaspar Morer
Es treballarà a partir de les seves capacitats corporals, la relació amb l’espai i els objectes i també amb els altres. Un espai on els intèrprets siguin protagonistes per si mateixos i no per les seves limitacions.
*Exclusiu per a persones amb diversitat funcional.
Una activitat impartida per la companyia resident Vero Cendoya.
Aquest novembre, Salt s’omple d’activitats per a tots els gustos i edats! Des de fires i esdeveniments culturals fins a tallers creatius i caminades saludables, l’agenda de la ciutat ofereix una gran varietat de propostes per gaudir del temps lliure. No et perdis la Fira d’Entitats al Parc de la Massana, els concerts a La Mirona, les sessions de lectura a les biblioteques i molt més.
Consulta totes les activitats i prepara’t per descobrir Salt d’una manera nova i dinàmica aquest mes de novembre!
🎃👻 Benvinguts, benvingudes… a una dia i nit de misteri i terror! Avui, per celebrar Castaween i Halloween, Us portem una història esgarrifosa que farà que un calfred us recorri l’esquena de dalt a baix. Així que apagueu els llums, tanqueu les portes i llegiu atentament… perquè aquesta és una història que es perd en la foscor dels boscos de Les Deveses de Salt, al costat del carrilet. Una història que us farà pensar dues vegades abans de passejar per allà, quan el sol comença a pondre’s…
Prepareu-vos per a «La Soca Maleïda«.
Era una tarda càlida d’octubre, quan el sol començava a tenyir el cel de tons taronges i rosats, i la brisa suau que recorria Les Deveses de Salt xiuxiuejava secrets antics a qui volgués escoltar-los. Al costat del carrilet, el caminet que serpentejava mandrosament entre camps i boscos, hi havia una cosa que destacava enmig de la vegetació. Entre els verds vibrants i les ombres allargades, emergia un vell tronc d’arbre, retorçat i ennegrit, com si hagués estat cremat per dins. Semblava una boca oberta, cridant en silenci, amb ulls buits que et seguien, observant-te.
En Jordi el va veure per primera vegada quan era un nen. Solia passar-hi corrent amb la bicicleta, però mai mirava directament aquell tronc caigut. Hi havia alguna cosa en la seva forma que li provocava calfreds, una sensació inquietant de no estar sol quan el mirava. Ara, molts anys després, tornava a Salt després d’haver viscut fora durant molt de temps. El carrilet ja no era el mateix, però el camí pel bosc, sí. I aquella soca seguia allà, esperant.
Una tarda, en Jordi va decidir apropar-s’hi. L’empenyia una curiositat estranya, gairebé hipnòtica, com si el tronc el cridés des de les profunditats de la seva memòria. Quan s’hi va acostar, va veure que la fusta estava coberta de cicatrius profundes, com si algú l’hagués esgarrapat amb urpes gegants. Però no hi havia animals grans a Les Deveses de Salt, només senglars i alguna guineu despistada. No, allò era una altra cosa, una cosa antiga.
Mentre en Jordi es quedava quiet, estudiant la foscor de l’interior del tronc, va començar a notar un lleuger murmuri al seu voltant. Al principi va pensar que era la brisa entre les fulles, però aviat va entendre que eren veus, veus petites i llunyanes que semblaven parlar-li. La seva respiració es va accelerar i, per un moment, va pensar en marxar corrents. Però alguna cosa el va mantenir allà, com si unes arrels invisibles l’estiguessin atrapant als peus.
De sobte, va sentir un cruixit sec. El cor se li va aturar per un instant. Els ulls d’en Jordi es van clavar al buit negre de la boca del tronc. Alguna cosa es movia a dins, una ombra sense forma definida, però que semblava respirar, expandir-se i contraure’s com si fos viva. L’aire es va tornar més fred, i en Jordi va sentir una presència darrere seu. Va girar el cap bruscament, però no hi havia res, només el murmuri persistent que ara semblava riure-se’n d’ell, burlant-se de la seva curiositat insensata.
El sol començava a pondre’s, i les ombres al voltant del tronc semblaven estirar-se, acostant-se a en Jordi. Va intentar moure les cames, però no va poder. Sentia com si s’estigués enfonsant en el terra, com si el bosc s’obrís per empassar-se’l. Aleshores, ho va veure: una mà petita i esquelètica, emergint lentament de l’interior del tronc, amb petites urpes que es clavaven a la fusta. Era una mà, però no era humana; les seves ungles eren llargues i corbades, i la seva pell semblava fosa amb l’escorça.
«Ajuda’m», va murmurar una veu, i en Jordi va sentir el cor glaçar-se. No era una veu que demanés ajuda realment, sinó una burla sinistra, com si repetís una paraula que havia après sense entendre’n el significat. «Ajuda’m», va repetir, i la mà va començar a estirar-se cap a en Jordi, cada cop més a prop.
Finalment va aconseguir deslliurar-se, arrencant les cames de les arrels invisibles que semblaven retenir-lo. Sense pensar, va començar a córrer, deixant enrere el carrilet, el camí i aquella soca maleïda. Però, fins i tot mentre corria, podia sentir el murmuri darrere seu, ara més fort, més clar, com una cançó obscura que el convidava a tornar.
Fi.
En l’actualitat…
La gent de Salt encara parla de l’estranya desaparició d’en Jordi aquell octubre. Alguns diuen que el van veure caminant cap al bosc al costat del carrilet, que murmurava paraules sense sentit mentre es perdia entre les ombres. Altres juren haver sentit crits apagats provinents del tronc, com si alguna cosa intentés escapar, o potser entrar.
I així, el tronc segueix allà, esperant que algú més s’atreveixi a apropar-s’hi, a escoltar els seus secrets. Al costat del carrilet, enmig de Les Deveses de Salt, on els camins es perden entre arbres que xiuxiuegen històries que ningú hauria de sentir.
PD. La soca és real. Sabeu on està aquesta soca? la teniu vista…?
Bones Castanyades, Castaween i Halloween…
Javi de TotSalt
Caminant pel Passeig dels Països Catalans, davant del pavelló, la setmana passada em vaig trobar amb un escenari que em va cridar l’atenció: piles d’adoquins abandonats, com restes d’un antic carril bici, deixades al mig del pas. A l’hora de vespre, allà eren, apilades sense cap ordre, trencant l’harmonia del passeig i convertint-lo en una zona mig abandonada. A l’endemà al migdia, les piles encara hi eren, com si ningú tingués pressa per treure-les, com si haguessin quedat en un estat de provisionalitat permanent. Em va fer pensar en aquells espais d’obres que semblen eternitzar-se, desordenats, com si la deixadesa hagués vingut per quedar-s’hi.
Veure aquelles piles d’adoquins a terra em va fer reflexionar sobre el que podria passar: algú podria agafar-ne un i fer-lo servir per causar danys, trencant un vidre o fent malbé alguna cosa. És una barreja de deixadesa i inconsciència que sembla no importar a ningú. És com si la responsabilitat s’hagués diluït, com si el simple fet d’acabar una part de la feina fos suficient, sense tenir en compte l’entorn ni l’impacte.
Miro al voltant i veig un passeig que ha anat acumulant desordre a mesura que les obres s’allarguen, quedant en un estat de provisionalitat constant.
Espero que millori.
Aleshores em va venir al cap una cosa que sempre explica el meu pare. Ell sovint parla d’un temps en què la gent feia les coses d’una altra manera, preocupant-se de deixar-les polides, pensant sempre en els altres. “Abans, la gent pensava en els altres”, em recorda. Quan es feia una obra, es deixava tot net i recollit. Si passaven un cable nou per la façana, retiraven el vell; si un clau queia a terra, el recollien perquè ningú punxés una roda o es fes mal. Cada feina s’acabava amb cura, pensant no només en complir amb la tasca, sinó en com quedaria per als altres. Era una ètica del treball que reflectia respecte cap a la resta i cap a l’espai compartit.
Amb aquestes paraules al cap, vaig veure les piles d’adoquins i vaig pensar: “Aquests es quedaran aquí per dies, potser setmanes.” Però, sorprenentment, aquella mateixa tarda, en passar de nou pel mateix lloc, vaig veure que els havien recollit. Les piles havien desaparegut, i el passeig havia recuperat el seu mig ordre. Vaig sentir una mena d’alleujament i em va sortir un pensament: “Felicitats.”
Pot semblar un petit detall, però fer bé aquestes petites coses fa la diferència. És una mostra de com encara es pot treballar amb consideració cap als altres. És com si, per un moment, haguéssim recuperat aquell esperit que el meu pare descriu: acabar una feina ben feta, cuidar els detalls i deixar l’espai millor del que l’hem trobat. I, avui, això ja és un gran pas.
Javi de TotSalt
La lluita per aconseguir un local social a La Massana ha trobat una nova forma d’expressió: la música. Amb la cançó “A la Massana volem també un local”, l’associació de veïns (AAVV) del barri ha posat veu i melodia a una reivindicació col·lectiva que va més enllà d’una simple petició. La peça és una declaració de principis, una crida sincera per a disposar d’un espai comunitari on compartir, créixer i viure la cultura local.
La cançó arrenca amb una descripció de La Massana, dibuixant els carrers i els espais naturals que conformen l’escenari de la vida diària dels seus habitants. Aquest paisatge familiar, que els veïns consideren part de la seva identitat, es veu incomplet per l’absència d’un lloc comú. Així ho expressa l’estribillo: “Volem un local, un espai per compartir, un lloc on fer vida, on poder-nos reunir. La Massana mereix un racó per a tothom, perquè el nostre barri no sigui només un nom.”
La seva demanda és honesta i arrelada a les necessitats reals de la comunitat: un local modest, però funcional, on es puguin enfortir els llaços entre veïns i donar lloc a iniciatives culturals i socials.
Us deixem amb la cançó:
L’Ajuntament de Salt ha celebrat aquest dilluns, 28 d’octubre, un ple extraordinari per debatre i aprovar provisionalment les Ordenances Fiscals de l’any 2025. La proposta ha tirat endavant amb els vots a favor d’ERC, Junts i el suport clau d’IpS-CUP, que ha permès que la proposta de l’equip de govern (ERC i Junts) aconseguís majoria amb 12 vots a favor davant els 9 vots en contra del PSC i Vox.
✅ Aprovem les ordenances, i ho fem convençuts, perquè les taxes s'han de pujar de forma gradual i no de forma electoralista.
— IPS-CUP Independents per Salt (@ipssalt) October 29, 2024
A més a més, de l'ordenança de deixalles incorporem bonificacions amb el concepte "mineria urbana" com apuntava el @guardian 👇🏽https://t.co/voptRXINjw https://t.co/BkUWKLpdTN
Podeu veure el ple…
Una de les mesures més destacades en les noves ordenances és l’augment de la taxa d’escombraries en un 8,5%, passant de 217 euros a 235,41 euros anuals per habitatge. Aquest augment respon a la necessitat de complir amb la directiva europea que exigeix que, a partir del 2025, els ajuntaments repercuteixin el 100% dels costos del servei de gestió de residus als ciutadans.