Caminant pel Passeig dels Països Catalans, davant del pavelló, la setmana passada em vaig trobar amb un escenari que em va cridar l’atenció: piles d’adoquins abandonats, com restes d’un antic carril bici, deixades al mig del pas. A l’hora de vespre, allà eren, apilades sense cap ordre, trencant l’harmonia del passeig i convertint-lo en una zona mig abandonada. A l’endemà al migdia, les piles encara hi eren, com si ningú tingués pressa per treure-les, com si haguessin quedat en un estat de provisionalitat permanent. Em va fer pensar en aquells espais d’obres que semblen eternitzar-se, desordenats, com si la deixadesa hagués vingut per quedar-s’hi.
Veure aquelles piles d’adoquins a terra em va fer reflexionar sobre el que podria passar: algú podria agafar-ne un i fer-lo servir per causar danys, trencant un vidre o fent malbé alguna cosa. És una barreja de deixadesa i inconsciència que sembla no importar a ningú. És com si la responsabilitat s’hagués diluït, com si el simple fet d’acabar una part de la feina fos suficient, sense tenir en compte l’entorn ni l’impacte.
Miro al voltant i veig un passeig que ha anat acumulant desordre a mesura que les obres s’allarguen, quedant en un estat de provisionalitat constant.
Espero que millori.
Aleshores em va venir al cap una cosa que sempre explica el meu pare. Ell sovint parla d’un temps en què la gent feia les coses d’una altra manera, preocupant-se de deixar-les polides, pensant sempre en els altres. “Abans, la gent pensava en els altres”, em recorda. Quan es feia una obra, es deixava tot net i recollit. Si passaven un cable nou per la façana, retiraven el vell; si un clau queia a terra, el recollien perquè ningú punxés una roda o es fes mal. Cada feina s’acabava amb cura, pensant no només en complir amb la tasca, sinó en com quedaria per als altres. Era una ètica del treball que reflectia respecte cap a la resta i cap a l’espai compartit.
Amb aquestes paraules al cap, vaig veure les piles d’adoquins i vaig pensar: “Aquests es quedaran aquí per dies, potser setmanes.” Però, sorprenentment, aquella mateixa tarda, en passar de nou pel mateix lloc, vaig veure que els havien recollit. Les piles havien desaparegut, i el passeig havia recuperat el seu mig ordre. Vaig sentir una mena d’alleujament i em va sortir un pensament: “Felicitats.”
Pot semblar un petit detall, però fer bé aquestes petites coses fa la diferència. És una mostra de com encara es pot treballar amb consideració cap als altres. És com si, per un moment, haguéssim recuperat aquell esperit que el meu pare descriu: acabar una feina ben feta, cuidar els detalls i deixar l’espai millor del que l’hem trobat. I, avui, això ja és un gran pas.
Javi de TotSalt