Aquest any, a Salt, el pregó ha tingut nom propi: Manel Vidal. I no un nom qualsevol. Estem parlant del saltenc que ha fet bandera de la ironia, que ha repartit sarcasme com qui reparteix butlletins municipals i que, aquest cop, ha tornat al poble per fer el que millor sap fer: retratar-nos a tots, i de pas, retratar-se ell.
Des del balcó de l’Ajuntament, en Manel ha fet un pregó com només ell podia fer: començant amb dubtes, seguint amb memòria, passant per la crítica i acabant amb una revolució. Amb tambors. I amb coets. Amb tot.
Ni famós de catàleg ni associacionista entrebancat. Ni sermó ni monòleg amable. En Manel ha fet el que fa sempre: agafar el micro i dir el que pensa. Encara que grinyoli. Encara que piqui. Encara que algú s’ho prengui massa seriosament, que ja sabem que aquí el sentit de l’humor no sempre arriba a tots els racons.
Ha començat com si no sabés ben bé què venia a fer. Però ho sabia perfectament. Venia a recordar que Salt és la suma de moltes contradiccions, moltes capes, moltes ànimes. Que és un poble que acull i que no oblida. Que és d’aquells llocs que, quan et fan gran, encara hi tornes buscant respostes. I si no trobes respostes, trobes històries. I amb això, ja tires.
Ha parlat dels seus avis, del món de la fàbrica i de l’hort, de la llengua pròpia i dels termes que només s’entenen aquí. Ha parlat de la Festa Major de veritat, la de les barraques al pati de la Farga, la de petons d’estiu i glaçons voladors. Ha parlat de quan tot eren camps i també de quan tot eren idees boges que, a Salt, sempre tenen escenari.
Però el millor no ha estat el què. Ha estat el com. En Manel ha fet un pregó on s’hi barreja el record tendre i el sarcasme afilat. Ha fet crítica social i, a la següent línia, s’ha rigut de si mateix. Ha denunciat els desnonaments i, dos minuts després, ha proposat annexionar-nos Girona i tot el Mediterrani. Comença a parlar d’habitatge i acaba fundant El Gran Salt. I tu, mentrestant, no saps si riure, si aplaudir o si sortir corrents cap a la Catedral de Girona a hissar la bandera.
I és que ser de Salt és això. És poder parlar de racisme immobiliari i, un paràgraf després, recordar personatges com el Mongeta Crua o el Noi de l’Escarola, que venien enciams que potser no eren seus però sí frescos. És saltar a la Bassa dels Ànecs i acabar xop. És disfressar-se de Guàrdia Civil sexy i acabar al calabós. És cantar “Pereza, Pereza, un hielo en la cabeza” i quedar-se tan ample.
En Manel Vidal ha fet un pregó d’autor. Amb totes les versions possibles: la sentimental, la lúdica, la que toca la fibra, la que mossega, la que dispara contra tothom. Inclòs ell mateix. Ha fet preguntes bones: què vol dir ser d’un lloc? quina legitimitat tens per parlar d’on ja no vius? quants records et calen per sentir que encara hi pertanys?
I ha deixat una resposta clara: ser de Salt no és una ubicació. És una actitud. Una manera de fer i desfer. De dir la teva. D’equivocar-te i tornar-hi. D’inventar-te el futur, ni que sigui amb un micro connectat a molts altaveus i molta conya.
Per això aquest pregó quedarà. Perquè ha estat honest. Perquè no ha buscat quedar bé. Perquè ha defensat Salt com qui defensa casa seva: barrejant amor, ironia i un punt d’anarquia. I perquè, en el fons, tots els que érem sabíem que, encara que el Manel faci anys que no hi viu, segueix sent dels nostres.
Perquè un saltenc no se’n va mai del tot. I si torna, que sigui per muntar una revolució o per fer un pregó com aquest.
Visca la Festa Major. Visca Salt Kapital.
Javi de TotSalt
Imatges de la cercavila de Pregó, pregó i Correfoc de Joves Promeses de Salt
