La gent no escull un carril bici.
La gent escull arribar.
I, normalment, arribar pel camí més ràpid.
Quan anem a peu fem dreceres.
Quan anem amb cotxe busquem el carrer on hi ha menys cua. Passa igual a la caixa del super.
I quan anem amb bicicleta… fem exactament el mateix.
Anem pel recorregut que sembla més eficient.
Fa unes setmanes vaig estar llegint el projecte d’ampliació de la xarxa ciclista a Salt.
El projecte dibuixa quatre grans eixos de sud a nord: carrer de Miquel Martí i Pol (allà entre l’Espai Gironès i la piscina), el Passeig Marquès de Camps (l’actual entrada de Salt), Francesc Macià (La futura entrada a Salt) i carrer Dr. Castany (el carrer de l’hospital). Sobre el paper tenen tot el sentit.
Però…
són aquests els recorreguts que la gent farà de manera natural?
Aquesta serà una sèrie d’articles.
No per dir si el carril bici és bo o dolent.
Sinó per mirar-lo carrer a carrer.
Perquè una cosa és el projecte.
I una altra és la realitat.
Començo pel Passeig Marquès de Camps.
No parlaré dels ciclistes que vindran de l’autopista.
Ni dels de Sant Roc.
Ni dels del Sitjar.
Ni dels de la plaça de Salt.
Ja en parlarem un altre dia.
Avui em quedaré només amb els primers metres.
Aquest tram de carril bici neix al costat de la gasolinera, a tocar de l’escultura de Mururoa. La del coet, al costat del Viena.
I aquí és on em surt el primer dubte.
Per entrar o sortir del carril bici hi ha una vorera d’uns quinze o vint centímetres.
Això vol dir que tens tres opcions.
- O baixes de la bicicleta i la puges/baixes.
- Pujat a la bici puges pel lateral peatonal de la vorera i fas el revolt esperant que no surti ningú caminat…
- O, si vols fer una incorporació més natural, has d’envair l’únic carril de vehicles per entrar a Salt. Passar per la carretera i entrar pel vial peatonal de la carretera. Genial.
Ho repeteixo.
Per entrar o sortir del carril bici, el més fàcil sembla ser ocupar durant uns metres el carril dels cotxes o la vorera on han de passar els vianant.
Segur que tot això s’ha estudiat.
No tinc cap dubte.
Però de vegades, quan portes mesos mirant un mateix projecte, acabes veient les grans línies… i se t’escapen els petits detalls.
O potser passa una altra cosa.
Que aquests projectes es dibuixen des d’un despatx.
I en el poble es camina.
I només quan el camines t’adones d’aquestes petites coses.
Perquè són aquests petits detalls els que faran que la gent utilitzi… o no… el carril bici.
I hi ha un altre petit detall.
El carril bici fa pendent cap als comerços, els locals i la vorera.
Potser està tot calculat.
Segurament.
Però la pregunta és bastant senzilla.
Què passarà quan plogui?
Cap a on anirà tota aquesta aigua?
Perquè, mirant el pendent, sembla que anirà directa cap als comerços, portals, locals…
Entre el nou carril bici i la vorera també hi han quedat dues línies.
Dues separacions d’uns dos o tres dits.
No sé què són.
Quedaran així?
S’han de tapar?
O estan pensades perquè hi posis la roda de la bicicleta quan vulguis parar?
Una mena d’aparcament involuntari.
Potser formen part de l’acabat final.
Però, ara mateix, semblen més pensades per enganxar-hi una roda que per fer-hi passar una bicicleta.
Segons el mateix estudi, avui la bicicleta representa només un 0,5% dels desplaçaments a Salt.
Tornem al carril bici.
Per continuar pel carril bici, d’un tram a l’altre, hauràs d’ocupar l’únic carril d’entrada a Salt pel passeig Marquès de Camps, amb el risc de col·lisió. Girar per la vorera fins a trobar un pas de vianants, amb el risc d’atropellar algú. O, si tens una bicicleta preparada per fer salts… anar pujant i baixant voreres.
En aquest punt, sabem que per entrar o sortir del carril bici. Serà perillós.
I el mateix a cada tram. Cada vegada que travessis un carrer.
Fins a arribar al BRCAT, hauràs de fer això… com a mínim quatre vegades.
I aquest és el problema principal.
Un carril bici ha de tenir continuïtat.
No pot desaparèixer cada vegada que arriba a un carrer.
No pot obligar-te a baixar de la bicicleta, envair la carretera, pujar a la vorera i tornar a buscar-lo uns metres més enllà.
Un carril bici que es desconnecta a cada tram és perillós.
I, sobretot, no és funcional.
Perquè si cada cinquanta metres has de decidir com continues…
ja no estàs seguint un carril bici.
Estàs superant obstacles.
I la majoria de la gent no vol fer una gimcana per arribar a casa. Ni per sortir, simplement, a fer un volt.
Vol arribar.
Mireu el que esteu fent!
No és útil.
No és continu.
I si no és continu, tampoc és segur.
Però jo no soc cap expert en bicicletes.
La part del mercat de Salt… poder serà diferent. Imagino que molt semblant a la que estan fent a Francesc Macià.
El resum… es ventilen tot els pàrquings de la zona verda. Molts de pàrquings durant tots els trams.
Per sort, a Salt anem sobrats de places d’aparcament.
Tot això per tenir un carril bici que ara mateix morirà a l’Espelma. Al carrer Major.
Aquí el carril bici s’acaba.
O neix.
Depèn de com t’ho miris.
És una decisió urbanística.
Es pot compartir.
O no.
Aquest és el recorregut que farà servir la majoria de ciclistes?
O, com fem tots quan ens movem, acabarem buscant el camí més curt?
Perquè la gent no escull un carril bici.
Escull arribar.
i per acabar… un saltem de tram… anem al carril bici del Passeig Francesc Macià.
Nou carril bici davant de l’EUSES.
Hi ha una cosa que m’ha fet gràcia.
Els operaris, una vegada acabat el primer tram, hi han afegit sorra per poder pujar i baixar millor.
Lògic. Així son els carrils bicis.
Ells hi passen desenes de vegades al dia.
Els ciclistes no ho tindrem tan fàcil.
A veure com acaba aquest carril bici.
Javi de TotSalt.
