El Govern ha anunciat un “acord històric” per a l’educació.
Històric.
Una paraula molt grossa.
D’aquelles que els polítics fan servir quan volen que la gent deixi de mirar els detalls.
[ nota de premsa de la generalitat, per si li voleu fer una lectura, el directe amb vídeo el deixo al final.]
Perquè quan rasques una mica…
la història comença a grinyolar.
El president diu que és “l’acord més ambiciós que s’ha fet mai en educació a Catalunya”.
Baixaran ràtios.
Pujaran sous.
Més recursos.
Menys burocràcia.
Tot sona molt bé.
El problema no és el que diu l’acord.
El problema és amb qui s’ha signat.
Perquè aquest acord s’ha signat amb CCOO i UGT.
I aquí és on la cosa es posa interessant.
CCOO i UGT són sindicats grans.
Molt grans.
Però no dins de l’educació.
Són grans perquè agrupen treballadors de tots els sectors: indústria, sanitat, administració, serveis…
A Catalunya tenen aproximadament:
- CCOO: uns 147.000 afiliats
- UGT: uns 112.000 afiliats
Sembla molt.
Però hi ha un petit detall.
Aquests afiliats no són mestres.
La majoria no tenen res a veure amb una aula, un institut o una escola.
Quan mirem el sector educatiu, la cosa canvia radicalment.
En les eleccions sindicals del professorat públic, els resultats aproximats són aquests:
- USTEC: entre el 39 % i el 44 % dels vots
- CCOO: entre el 16 % i el 17 %
- UGT: aproximadament el 6 %
És a dir.
El sindicat majoritari dels docents és USTEC.
De llarg.
I CCOO i UGT, junts, representen aproximadament un 21 % del professorat.
Repeteixo.
Un 21 %.
Com es pot anunciar “l’acord més ambiciós de la història de l’educació” quan s’ha negociat amb sindicats que representen una minoria dels mestres?
És com si vols pactar el futur del futbol…
i parles amb el dissenyador de les samarretes i el fisio.
I després surts a la roda de premsa dient que “tot el vestidor està d’acord”.
No cola.
No és només un problema de representativitat.
És també un problema de credibilitat democràtica.
Si el sindicat que representa prop del 40 % dels docents queda fora de l’acord, el missatge és clar.
No es busca consens.
Es busca un titular.
Un titular bonic.
Una foto.
Un discurs.
“Acord històric”.
Històric de què?
De negociar amb qui és més còmode.
Perquè negociar amb qui representa la majoria acostuma a ser més complicat.
Hi ha un altre detall que també mereix atenció.
L’acord parla de 2.000 milions d’euros en quatre anys.
Sona espectacular.
Però quan divides la xifra, la realitat és menys èpica.
Uns 500 milions anuals.
En un sistema educatiu amb més de 100.000 professionals i milers de centres.
No és una revolució.
És un ajust.
Potser necessari.
Potser positiu en alguns punts.
Però d’aquí a dir que és l’acord més ambiciós de la història hi ha un salt enorme.
Un salt que només existeix en les notes de premsa.
El més preocupant, però, no és el relat del Govern.
El més preocupant és el silenci.
Silenci del sistema.
Silenci del debat públic.
Silenci d’una societat que sembla haver acceptat que la política funcioni així.
Es fa un acord parcial.
Es ven com si fos total.
Es repeteix prou vegades fins que sembla veritat.
I tothom cap a casa.
Mentrestant, les escoles continuen amb els mateixos problemes estructurals de sempre:
- manca de recursos reals
- burocràcia excessiva
- desigualtats entre centres
- precarietat en moltes figures educatives
- ratios que encara són massa altes en molts llocs
- manca de recursos reals per atendre la inclusió.
I sobretot, una sensació creixent entre molts docents:
que les decisions es prenen lluny de les aules.
L’educació necessita acords.
Això és evident.
Però els acords importants tenen una característica molt simple.
Inclouen la majoria.
Quan això no passa, el problema no és l’acord.
El problema és el relat.
I quan el relat pesa més que la realitat, acostuma a passar una cosa molt simple.
La gent deixa de creure.
I quan un sistema educatiu perd la confiança dels seus docents…
cap acord és històric.
És només paper signat davant d’una càmera.
PD1. Els titulars fan una cosa molt simple.
Parlen de diners.
“Els mestres cobraran 200 € més.”
“50 € si es queden a dormir a les colònies.” màxim 2.
I ja està.
Missatge enviat.
La gent pensa:
“Mira, si ja cobren més… de què es queixen?”
I així es tanca el debat.
Perquè és més fàcil parlar de diners que parlar d’educació.
Al final passa el de sempre.
Mana qui paga.
I escriu qui té el poder.
PD2. Un altre detall curiós de les gràfiques. Es diu que els docents catalans seran els tercers millor pagats d’Espanya.
Però hi ha trampa.
La comparació es fa amb sous d’altres comunitats del 2023…
mentre que el sou català es projecta fins al 2029.
És a dir.
Ens comparen el nostre futur amb el passat dels altres.
La pregunta és molt simple.
Quan arribi el 2029…
i la resta de comunitats també hagin pujat sous…
Continuarem sent els tercers?
O tornarem a estar a la cua?
Javi de TotSalt
