Mural La Fraternal

1988 Mural La Fraternal

Santiago Roca Delpech

Plaça Guifré el Pilós Enderrocat el 17 de gener de 2007

Fent una mica d’història

A l’encetar el mes de juny, per iniciativa de l’Ajuntament amb la col·laboració d’en Joan Boladeras i en Ricart Renart, començaré una pintura mural al carrer Guifré el Pelós, de Salt. La paret que li ha de fer de suport és una mitgera de 90 metres quadrats de superfície, que té forma simètrica (escalonada per dalt). No cal dir que aquesta forma condiciona d’entrada el tema que s’hi ha de representar. Un altre condicionant natural és l’entorn en el qual, per anar bé, el mural s’ha d’integrar de la manera més harmònica possibleTenint en compte tot aixó, la primera cosa que vaig decidir en rebre l’encàrrec va ser que aquesta paret només es podia pintar amb una certa possibilitat d’èxit, disfressant-la com si fos una façana de debó, és a dir, amb un «trompe l’oeil» equidistant entre la pintura i l’escenografia. Després, amb en Miquel Berga, vàrem pensar que l’edifici podia ser una mena de cooperativa, sindicat o seu social d’alguna organització dels volts dels anys 30, cosa que ho feia lligar bé amb l’esperit de Salt en el seu aspecte de notòria tradició d’avantguardia obrera (pensem que aquesta pintura estarà situada geogràficament gairebé davant del que fou el cèlebre FLOREAL).Quedava després el tema dels elements plàstics que havien de donar forma a la idea i aixó ho vaig resoldre fent volts pel poble i espigolant elements arquitectònics i de color que hom hi troba repetidament.Finalment, un cop recollit el material, va ser qüestió d’escollir i lligar totes les peces per dissenyar el projecte definitiu. En aquest punt en Joan Boladeras es va cuidar de posar en solfa les mides de tots els elements que jo havia triat i em va ajudar a descartar-ne alguns, a fi d’aconseguir la màxima coherència.Sobre aquest plànol he fet el projecte de colors i l’he lliurat a l’Ajuntament perquè hi donin el seu vist-i-plau, si els agrada. Del local se’n dirà «LA FRATERNAL» i la gent hi anirà -o hi anava- a prendre cafè i a fumar caliquenyos, a jugar a cartes, a despotricar del Sistema, a conspirar o a fer projectes per fundar un Orfeó.Tinc tota la il·lusió en aquest projecte, perquè a Salt hi van nèixer el meu avi, que era músic i esparter, i el meu pare que era pintor i músic, i perquè tot i la seva proximitat amb Girona, Salt ha mantingut un caràcter ben definit i afortunadament ben diferent, caràcter que espero no trair amb el meu mural.Santiago Roca D. Costa. Girona, maig 19882023. Actualment aquest Mural no hi és! Es va construir un nou edifici. 

Homenatge a la família treballadora

1974 Homenatge a la família treballadora

(2-5 metres) Lluís Molins i Mateu

Plaça de la Llibertat Una clàssica família es mostra unida en la plaça que uneix Salt i el Veïnat. Tres són els conceptes necessaris per al seu bon funcionament: Família Unió i Treball.Es modifica la ubicació durant la rehabilitació de la plaça de la Llibertat en el 2017.

Lluís Molins i Mateu – Cassà de la Selva, 1927-Salt, 2005

Pintor, escultor i director de l’Escola de Belles Arts de Salt durant 30 anys, Lluís Molins va néixer a Cassà de la Selva el 4 de juny de 1927. Quan tenia 5 anys es va establir a Salt amb la seva família, als 18 anys treballava de fuster i es va especialitzar en la talla de mobles. Aviat es va interessar en l’escultura i la pintura, va cursar estudis a les Escoles de Belles Arts de Girona i Barcelona. L’any 1960, en acabar la carrera, va proposar a l’Ajuntament de Salt la creació d’una escola de Belles Arts. L’Ajuntament va acceptar la proposta i el va nomenar director, càrrec que va ocupar fins el 1990.Com a escultor utilitzava sobretot la fusta, el ferro, la terra cuita i el bronze. «La família treballadora», feta amb planxa de ferro i situada a la plaça de la Llibertat de Salt, és una de les seves escultures més emblemàtiques.El 1966, l’Ajuntament de Salt el va guardonar amb el premi Tres de Març, en reconeixement a la tasca que va desenvolupar a l’Escola de Belles Arts. Lluís Molins va morir a Girona, el dia 22 de març de 2005.

Les Loles

Les Loles (1992)

Josep M. Corominas

Carrer Àngel Guimerà / carrer Pacheco Homenatge a la vida tranquil·la d’un Salt ja inexistent, amb la gent parant la fresca i fent la xerrada. Una de les Dolors era la mare de Pere Casellas i Casals, propietari del solar. L’altra Dolors era la mare de Pere Vila i Vilahur, delineant projectista (arquitecte) de l’obra, i qui va tenir la idea d’aixecar un edifici i una escultura que portés el nom de les seves mares.

Josep M. Coromines Xargay. Salt, 1947

Nascut a Salt, resideix a Santa Eugènia. Mestre prejubilat des del 2007, ha exercit 40 anys, primer a Taialà (1970 al 1986) i després al Montfalgars des del 1986 fins al 2007. Des del 2000, a més, va ser el secretari d’aquest CEIP.Escultor de Les Loles, pintor, ha fet també gravats, murals i il·lustracions.

Mural Ceràmic amb relleus mercat de salt

Mural ceràmic amb relleus (1982)

Emília Xargay

Mercat Municipal de Salt

Emília Xargay i Pagés – Sarria de Ter, Girona, 1929

 La gent del mercat: El mural ceràmic que narra l’ànima de Salt

A la façana del Mercat Municipal de Salt, un tresor artístic dona la benvinguda als visitants: el mural ceràmic “La gent del mercat”, obra de l’artista Emília Xargay (Sarrià de Ter, 1927 – L’Escala, 2002). Creat el 1982, aquest fris de grans dimensions, format per peces ceràmiques amb relleus diversos, captura l’essència del bullici i la vida de les parades que defineixen el cor del mercat: peixateries, verduleries i fruiteries.

Un reflex de l’activitat quotidiana

Aquest mural, instal·lat durant la construcció del Mercat Municipal, és una celebració de les persones que donen vida a aquest espai. Amb un estil esquemàtic però carregat de detall i emoció, Xargay aconsegueix transmetre la riquesa de les interaccions humanes i comercials que es produeixen en aquest punt neuràlgic de Salt. Les parades, amb els seus venedors i productes, queden immortalitzades en aquesta obra que barreja art i quotidianitat.

Una història d’amagatalls i redescobriments

Amb la reforma del mercat l’any 2004, el mural va patir una ombra inesperada: una part quedà oculta darrere la rampa d’accés al nou aparcament situat al terrat de l’edifici. Aquesta intervenció, considerada poc sensible, no va passar desapercebuda entre els qui valoren el patrimoni artístic de Salt.


[+] Veure El mercat de Salt conserva a la façana
el mural de l’eugenial Emília Xargay » ElDimoni.com»

Indret familiar

Indret familiar (1999)

(5 metres)
Xavier Medina-Campeny

Passeig Josep Tarradellas
L’artista ironitza sobre els orígens dels éssers humans i de la família, a través de la imatge de les parts femenines, amb l’ocellet inclòs.

 
Indret Familiar és una escultura de l’artista Xavier Medina-Campeny, nascut a Barcelona l’any 1943. Nebot-besnét de Damià Campeny i nét de Josep Campeny, Medina-Campeny és autodidacte i ha exposat les seves obres a diverses ciutats d’Espanya, França i Suïssa. La seva trajectòria artística ha passat pel constructivisme i el pop art fins a trobar el seu estil propi i personal. Aquesta escultura expressa, en sentit figuratiu, l’origen dels éssers humans i de la família a través de les parts més íntimes de la dona.
 
L’Associació de Veïns de la Massana ha començat el procés d’apadrinament de l’escultura Indret Familiar, també coneguda com “L’Ocell”. Aquest compromís es va establir en una reunió el 15 de desembre de 2022 amb l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt i una representant dels Amics de la Unesco de Girona, que promouen el projecte “Apadrinem escultures”.
 
Per a l’actual Junta de l’Associació de Veïns de la Massana, l’escultura Indret Familiar ha estat sempre un punt de referència prioritari en les seves activitats. Al voltant d’aquesta obra s’han organitzat tallers de ratafia, campanyes de Let’s Clean Up Europe! i caminades per La Marató, en col·laboració amb l’associació Amics dels Animals. A més, l’escultura va ser el lloc escollit per a l’acte reivindicatiu del Dia Internacional de la Dona el 8 de març.
 
El projecte “Apadrinem escultures” dels Amics de la Unesco de Girona té com a objectiu apropar-nos al patrimoni escultòric urbà, per conèixer-lo, estimar-lo i conservar-lo. Aquestes són també les prioritats de l’Associació de Veïns de la Massana, l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt i els Amics de la Unesco de Girona.
 
L’escultura simbolitza la família i la dona, dos valors fonamentals per a l’Associació de Veïns de la Massana. L’apadrinament de l’escultura és un pas més per fer que aquesta obra sigui més propera i estimada per la comunitat del barri de la Massana.
 
Aquest article s’anirà actualitzant amb cada nova activitat organitzada per l’associació en aquest punt, amb l’objectiu de mantenir un repositori d’informació actualitzat.
 
La Apadrinament va ser el dissabte 11 de març a les 12 del migdia. i va Comptar amb la participació de Miquel Castillo, president de l’AAVV La Massana; MªDolors Reig, presidenta dels Amics de la UNESCO de Girona; Xavier Medina Campeny, autor de l’escultura; i Jordi Viñas, alcalde de Salt.

Mururoa

1998 Mururoa (1998) (5 metres)

Jordi Gispert

Rotonda del passeig Marquès de Camps Homenatge als manifestants contra el govern francès, que el 1995 va fer proves amb armes nuclears, en aquest illot del Pacífic. L’escultura mostra a dalt una explosió nuclear. Però els espermatozous i òvuls del voltant mostren la vitalitat i el ressorgiment dels éssers humans davant les agressions al planeta terra.

Porta Transversalt

Porta Transversalt (1997)

(5 metres) Jaume Faixó

Torre Mirona Faixò juga amb el concepte de porta, entrada a la ciutat, recordant les antigues portes de les ciutats mesopotàmiques i egípcies, i hi afegeix el rierenc, la pedra que el Ter (font de vida per a Salt) ha anat polint al llarg dels segles.

Tortuga, tortuga

Tortuga, tortuga (1997)

Pep Camps

Pg. dels Països Catalans (davant del poliesportiu de Salt)Dues tortugues, lentitud en el temps, davant el recinte més atlètic de Salt, que és el poliesportiu . Tecnica: broze sobre formigo i corten.Pep Camps neix a Sant Llorenç Savall –Barcelona- el 1954.

Nou ordre mundial (Llei de l’embut)

Nou ordre mundial (Llei de l’embut) – (1997)

(2-5 metres) Francesc Torres Monsó

Passeig dels Països Catalans Amb força ironia, l’artista mostra en què consisteix aquest nou ordre sorgit en el món un cop el comunisme ha fracassat i només queden els EUA com a guardians: la llei de l’embut. Torres Monsó, Francesc.(Girona, 1922)Escultor, restaurador i ceramista més conegut amb el nom de Paco, Torres Monsó va néixer al carrer del Bisbe Lorenzana de Girona l’any 1922 i actualment viu a Santa Eugènia de Ter.El seu primer contacte amb el món artístic fou amb el mestre Joan Orihuel a l’Escola de Belles Arts de Girona i, més tard, amb Enric Monjo i Josep Clarà a Barcelona, l’any 1947.Durant la dècada dels cinquanta, amb artistes com Subirachs, Creus, Boix i Martí Sabé formà part del grup Postectura, del Grup de Girona, i fou també el moment en què participà en els Salons d’Octubre entre els anys 1954 i 1957. En aquesta època, Torres Monsó va participar en les Biennals Hispanoamericanes d’Art, tant a l’Havana (1954) com a Barcelona, on va guanyar el premi Aleijadhino, i en les Exposicions Nacionals de Belles Arts de Madrid. Amb una beca concedida per l’Institut Francès, fa una estada a París de dos anys (1954-1955), moment en què Torres Monsó aguditza el seu expressionisme i la influència de Juli González. L’any 1957 marxa a Itàlia, on continua els seus estudis. Torres Monsó també ha format part del grup Indika i de la junta del Cercle Artístic.La trajectòria artística de Torres Monsó va començar respectant uns cànons acadèmics i de tall classicista, fortament influïts per Maillol i Clarà. Durant la dècada de 1960, Torres Monsó canvia d’estil i s’allibera de les formes clàssiques de la figura per experimentar amb materials nous, formes geomètriques i sobretot amb el concepte de la ironia. Inaugura l’exercici de la crítica, tret indeslligable de l’obra de Torres Monsó. L’any 1969 introdueix a les seves obres el polièster, les resines sintètiques i el color, que en certa manera responia a una influència del Pop-Art. A partir d’aquest moment, exposa a moltes ciutats de l’Estat espanyol i de l’estranger, individualment i en exposicions col·lectives. Entre els premis que ha guanyat cal destacar els de la Diputació de Girona, el Juli González (1959) i el de la Tercera Biennal d’Alexandria (1959). Més recentment, l’any 1991, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. 

Font del Passeig de Salt

Font del Passeig (1985)

Santi Planella

Passeig Ciutat de Girona Reflecteix la bona entesa en què quedaren les dues ciutats, un cop Salt aconseguí la independència de Girona. Salt batejà el passeig com a Passeig de Girona, i aquesta li oferí l’escultura. Representa, doncs l’amistat, a través del mite de Filemó i Baucis, els únics habitants d’una ciutat grega que acolliren uns pelegrins i compartiren amb ells la seva modesta casa. Els pelegrins eren Júpiter i Mercuri, i els salvaren de la inundació que arrasà el poble. La parella obtingué, a més el do de la reencarnació, en forma de casa i d’arbre, que és el que mostra l’obra. La cortina d’aigua de la font representa la inundació que patiren els veïns egoïstes.