Coma Cros de Salt
L’orígen de l’activitat industrial de la societat «Coma, Ciuró i Clavell es remunta a l’any 1850 amb l’adquisició d’una fàbrica a Badalona.
Salt: la industrialització
El desenvolupament industrial en aquesta zona també va ser possible per la presència de l’aigua i, molt especialment, de la sèquia Monar , que va subministrar l’energia hidràulica capaç de moure la maquinària.
Així a partir de 1850 es van instal·lar a Salt tres importants indústries tèxtils. La primera fàbrica es va instal·lar l’any 1846 quan un empresari banyolí, Pere Ramió, va adquirir un edifici industrial i un salt d’aigua prop de la parròquia de Salt, on avui dia hi ha l’empresa Manufactures Antoni Gassol.
Entre 1850 i 1861 dues empreses més es van instal·lar a la zona que s’anomenarà del Veïnat o barri de St. Antoni, a un quilòmetre del nucli del poble. Seran la fàbrica Mulleras (que va ser la primera que va tancar), i l’actual Coma Cros.
La industrialització ha sigut un dels fenòmens històrics més importants del poble de Salt, ja que va comportar un canvi radical i sobtat de l’estructura socioeconòmica, tradicionalment basada en l’agricultura, un corrent immigratori massiu, ja que molta gent ve de fora a treballar a les fàbriques i una renovació total del paisatge, ja que neix un nou nucli de població a l’entorn de la fàbrica Coma Cros , anomenat Veïnat o Barri de Sant Antoni.
La fàbrica tèxtil Coma Cros
La societat formada per Llach, Portabella i Cia. va iniciar, l’any 1850, les primeres construccions de la fàbrica Coma Cros , empresa que va prosperar ràpidament.
El procés de forta expansió que van viure les empreses tèxtils saltenques en aquells anys es va veure aviat interromput quan, entre els anys 1861 i 1865, la Guerra de Secessió americana va afectar greument la producció de cotó i va provocar una greu crisi en les indústries saltenques, l’anomenada fam del cotó.
Quan va acabar la crisi, entre 1865 i 1866, aquestes empreses van canviar de mans (ho van fer diverses vegades) i va entrar capital barceloní. Destaca, l’any 1866, la raó social Coma, Ciuró i Clavell a través de la qual va entrar a Salt la dinastia de Joan Coma i Xipell que, primer en companyia d’altres socis i a partir de 1910 com a propietaris únics van obtenir el control de totes les indústries tèxtils de la població.
Entre els anys 1909 i 1912 Joan de Coma i Cros va adquirir la propietat de totes les indústries tèxtils de Salt (el 1911 compra la Coma Cros ). Així va començar un procés de reorganització de l’estructura industrial de Salt ampliant l’edifici de l’actual Coma Cros on l’any 1920 es va concentrar tota la producció tèxtil de Salt i fins l’any 1969 es van fer diverses obres d’ampliació del complex. Aquest mateix any la fàbrica es va vendre a indústries Burés i al 1990 al Grup Kio.
L’any 1995 la va adquirir l’Institut Català del Sòl que, mitjançant un conveni signat amb l’Ajuntament de Salt va cedir l’edifici, l’any 1998, per a equipaments públics.
La Coma Cros de Salt: la història
A la segona meitat del s. XIX, gràcies a la presència de cursos d’aigua que subministraven l’energia hidràulica necessària per moure la maquinària, es van instal·lar a Salt tres importants indústries tèxtils. Aquest fet va provocar un canvi radical en l’estructura socioeconòmica, tradicionalment basada en l’agricultura, un corrent immigratori massiu i una renovació total del paisatge.
D’aquestes indústries destaca la Coma-Cros, un dels complexos fabrils més importants del curs baix del riu Ter, tant per la seva capacitat productiva com pel gran nombre de treballadors que va acollir. La societat formada per Llach, Portabella i Cia. va iniciar, l’any 1850, les primeres construccions de la fàbrica, que va prosperar ràpidament.
El procés de forta expansió es va veure aviat interromput quan, entre els anys 1861 i 1865, la Guerra de Secessió americana va afectar greument la producció de cotó i va provocar una greu crisi en les indústries tèxtils, l’anomenada fam del cotó. Quan va acabar la crisi, entre 1865 i 1866, l’empresa va canviar de mans (ho va fer diverses vegades) i hi va entrar capital barceloní. Destaca, l’any 1866, la raó social Coma, Ciuró i Clavell a través de la qual va entrar a Salt la dinastia de Joan Coma i Xipell, que, primer en companyia d’altres socis i a partir de 1910 com a propietaris únics, van obtenir el control de totes les indústries tèxtils de la població.
Entre els anys 1909 i 1912, Joan de Coma i Cros va adquirir la propietat de totes les indústries tèxtils de Salt (el 1911 compra la Coma-Cros). Així va començar un procés de reorganització de l’estructura industrial de Salt. L’any 1920 es va concentrar la producció a l’edifici de la Coma-Cros i fins al 1969 es van fer diverses obres d’ampliació del complex. Aquest mateix any, la fàbrica es va vendre a indústries Burés i al 1990 al Grup Kio. L’any 1995 la va adquirir l’Institut Català del Sòl i el 1998 va passar a mans de l’Ajuntament de Salt, que va decidir conservar i rehabilitar aquest edifici singular i emblemàtic per a equipaments públics.
De fàbrica tèxtil a factoria cultural
Quan l’any 1998 l’edifici de l’antiga fàbrica tèxtil Coma Cros va passar a mans municipals, l’Ajuntament de Salt va ser conscient que es feia càrrec d’un edifici que tenia un gran valor històric, un important valor arquitectònic, per la seva singular tipologia d’espais típicament industrials, i molt especialment, un edifici emblemàtic per a la població ja que gairebé no hi ha cap família de Salt que no tingui algun membre que hagi treballat a la Coma Cros.
Així doncs, el valor patrimonial de l’edifici, el bon estat de conservació i la seva tipologia d’espais oferia l’oportunitat de dotar el municipi de Salt d’una sèrie de serveis socioculturals bàsics per a la població i alhora incorporar-ne d’altres que permetessin cobrir algunes necessitats i mancances a nivell supralocal o supramunicipal.
L’any 1999 l’Ajuntament de Salt va iniciar un procés d’estudi d’aquestes necessitats i de projecció de l’equipament, que es va concloure l’any 2000. El resultat ha permès definir i desenvolupar el projecte de la Factoria Cultural Coma Cros.
El projecte de la FACTORIA CULTURAL COMA-CROS preveu dotar el municipi d’una sèrie de serveis socioculturals bàsics per a la població, així com d’altres que poden cobrir necessitats i mancances de l’àrea metropolitana.
El projecte s’articula a l’entorn de 4 eixos:
- L’Oficina de Programació : nucli de gestió, organització i projectació central de l’equipament, així com l’espai d’atenció i informació a visitants i usuaris.
- L’Ateneu d’Entitats : la intensa i dinàmica activitat de les entitats del municipi ha motivat l’habilitació d’un dels edificis del complex com a Ateneu d’Entitats, oferint espais de magatzem, un gran espai de taller i despatxos per cobrir les seves necessitats.
- Zona d’Espais Comuns : la Factoria comptarà, a la zona est del complex, amb un nucli d’equipaments i serveis orientats tant al municipi com a l’entorn metropolità.
- Zona d’Equipaments Locals i Supralocals: el sector oest del complex acollirà una àmplia zona d’equipaments que per la seva tipologia i dimensions depassen l’àmbit estrictament local i permetran donar servei a tota l’àrea metropolitana. Destaquen la nova Biblioteca Municipal, el trasllat del Museu de l’Aigua, els estudis universitaris.

La transformació de Salt per la industria textil
30 anys del tancament del cinema Núria


Interior del cinema Núria el 1955. Cessió Joan Canals (AMS-AIAS 4229)

UNA INFÀNCIA EN GUERRA
Benvolguts, Vaig demanar a la meva tia Maria Gràcia que escrigués algun dels seus records del temps de la Guerra a Salt, on va passar tota la seva infantesa, i us he passat el seu manuscrit al tractament de textos per si us interessa posar-ho a la vostra pàgina web. També us adjunto dues fotos de la classe i la senyoreta que descriu, i una de la Maria Gràcia dintre aquest grup. Ben cordialment.
A continuació reproduïm íntegrament la història i us recomanem fermament la seva lectura:UNA INFÀNCIA EN GUERRA (Records de la Maria Gràcia Bosch i Alsina)
Molts varen ser els canvis que recordo es produïren en la meva família en els anys de la Guerra, que varen afectar la meva infantesa, i els records són per mi ben vius encara. Tenia vuit anys i no valorava pas tot el que representa una guerra, però recordo com si fos avui quan amb el pare vàrem anar acompanyar el meu germà Pere, que marxava a lluitar al front, fins al convent de Sant Domènec, aleshores caserna militar. També la falta de pa va deixar empremta en la meva infantesa. Però sobretot el que m’afectà més personalment van ser els canvis a l’escola: Abans d’iniciar-se la Guerra anava a l’escola de les Germanes Dominiques, col·legi només per a nenes, on els matins fèiem classe de gramàtica, matemàtiques, geografia, lectura…, i a les tardes fèiem labors. L’any 1936, que varen fer marxar les monges del convent, tot va canviar. En les mateixes aules hi anàvem nens i nenes junts, i va venir de mestra una noia de Girona, la senyoretaAsunción, molt bona noia de qui guardo un bon record. A l’hora del pati els nostres jocs mostraven l’ambient que respiràvem: els nens eren aviadors i les nenes infermeres, la guerra era també protagonista dels nostres jocs. Tot va canviar, en el curs 1937-1938 va venir un professor amb un caràcter canviant i violent, picava els alumnes, però malgrat que a mi no em va tocar mai estava molt espantada i anar a l’escola es va convertir per mi en un calvari. De gran he pensat en el comportament d’aquell professor, de qui recordo nom i cognom, i crec que el que li faltava era un tractament psiquiàtric.

Els meus pares varen dir prou! I vaig deixar d’anar a l’escola pública. Els matins anava a una casa particular que la tieta, que tenia el magisteri, donava classes a nens i nenes, per a poder subsistir, doncs els del Comitè de Salt havien mort al seu germà, que era veterinari. Vaig aprendre molt, i en conservo un bon record de respecte i amabilitat. A les tardes, anava a casa d’una senyora, amb la mare molt velleta, ens ensenyava labors: a fer punt de creu, brodar, aprendre a cosir…, també varen matar al seu germà, que era capellà.
Els anys 1937 i 1938 veiem passar els petits avions de reconeixement, en dèiem rates, i una estona després arribaven els avions de motors pesats, aquests portaven les bombes, que a Salt no en va caure cap que recordi. Però quan passaven avions anàvem amb la mare a amagar-nos sota els pallers de l’era de Can Jaques, que era davant mateix de casa, però el pare anava a refugiar-se a les hortes de La Baixada, actual Parc Monar, que s’hi veia més segur. Un d’aquests dies vaig anar a comprar a Can Ministral, una botiga de queviures que hi havia prop de casa, tenien la ràdio a la botiga i en entrar vaig escoltar que deia: “Gironins, tots als refugis, gironins perill de bombardeig”. Corrents cap a casa, i amb la mare cap a l’era d’en Jaques. Va passar un home que ens va dir que, si bombardejaven, havíem de mossegar un pal perquè si queia una bomba a prop amb les dents ens podíem tallar la llengua.
Aquests són alguns dels meus records d’infantesa, records d’una guerra que els que la vàrem haver de patir no l’oblidarem mai.
Maria Gràcia Bosch i Alsina
Moltes gràcies a la Maria Gràcia per escriure aquests records i al seu nebot, per enviar-nos-els.
FONT: Arxiu Municipal de Salt
Menjadores urbanes per l’hivern
A continuació us donarem uns quants consells sobre com construir i instal·lar menjadores per als ocells del vostre jardí, balcó o finestra, de la manera més senzilla i econòmica!
Un bon moment per fer-ho és a l’hivern ja que als ocells els costa més trobar menjar i per tant els fem un favor més gran, i també vindran més ràpid a les menjadores que preparem, però es poden deixar instal·lades durant tot l’any, els ocells us ho agrairan!
Com construir les menjadores?
Podem fer servir la imaginació, això si, sempre tenint en compte algunes qüestions:
- Si fem servir algun recipient que reculli el menjar en forma de bol o plat, caldrà que estigui foradat o bé tingui un sostre, sinó quan plogui quedarà inundat i es farà una pasta enganxifosa i desagradable amb el menjar.
- Si no volem que els coloms i tórtores ho endrapin tot, haurem de donar certa inestabilitat a les menjadores tipus bol o plat, de tal manera que aquests ocells més grans no es sentin segurs de parar-se a sobre
- No utilitzar materials que puguin desprendre substàncies tòxiques. Evitar fustes envernissades i pintades així com materials dubtosos o de procedència desconeguda.
Alguns exemples:
Menjadores per mallerengues: Amb talls d’entre 20 i 30 cm de filferro, es poden fer penjolls de cacauets sense pelar. Només cal anar foradant els cacauets amb el propi filferro (o prèviament amb un punxó, si aquest és massa prim) i fer-hi un ganxo al final per penjar-lo.
Un recipient amb pipes crues i sense pelar també les tindrà encantades! O bé podem reciclar un saquet de malla com els que porten envasats els alls, reomplir-lo de pipes amb pela i cacauets pelats i penjar-ho, així encara estaran més distretes!
Menjadora per pit-roigs i cotxes: Amb un tros de soca penjada com un balancí (foradada i amb cordills), ja tenim un bon espai on posar fruits carnosos i/o cucs.
Menjadora per pardals i fringíl·lids: Són ocells als que majoritàriament els agrada picotejar pel terra. Si tenim espai podem construir una menjadora plana (amb sostre o desaigua) sobre un pal, o bé penjada amb 4 cordes.
A falta d’espai, podem fer servir els plats de sota els testos (si són de plàstic prèviament foradats, a mode de desaigua), situats a l’ampit de la finestra o al costat de les plantes del balcó.
On posar-les?
Molts pensen que per no tenir jardí o una gran terrassa ja no poden posar menjadores i gaudir dels ocells a l’hora que els fan un favor. Error! Seguint els següents consells, es poden posar a qualsevol lloc, tant sigui un balconet o una finestra, mentre els ocells hi puguin arribar…
- Molt important no situar les menjadores en algun lloc on hi pugui arribar un gat o qualsevol altre depredador (alguns gossos també poden ser bons caçadors). Per molt que coneguem el nostre gat o molta confiança que li tinguem, no deixa de ser un animal i el seu instint és el de caçar. Per no arriscar-se, cal evitar barrejar menjadores i gats.
- Si tenim poc espai, les podem penjar de la barana del balcó o podem adaptar algun ganxo a la finestra.
- També es poden posar sobre testos i jardineres (sempre recordant el primer punt).
Amb què omplir-les?
Hem de tenir en compte que sempre que fem servir pipes i cacauets han de ser crus i no torrats. Els podem comprar a qualsevol botiga de grana seca o cooperativa (atenció amb els supermercats que acostumen a ser sempre torrats).
Si tenim una heura a prop, només cal veure com es posa d’ocells quan els fruits són madurs! Si n’agafem unes branquetes també les podem afegir a les nostres menjadores. I si teniu prou espai, i ganes, també podeu plantar un test amb una heura o posar-hi unes quantes maduixeres (no espereu menjar gaires maduixes!)
A les botigues d’animals, de plantes i cooperatives, també podem trobar unes boles de llard (grassa vegetal) que els encanten a les mallerengues. Són molt econòmiques i requereixen un mínim per ser instal·lades.
Per als pardals i fringíl·lids, podem comprar menjar per canari mateix, a qualsevol botiga d’animals o cooperativa.
A les menjadores planeres, també hi podeu afegir les engrunes de pa que van sobrant del dia a dia (quan prepares entrepans, quan fas llesques o bé pa que queda massa sec).
Podeu provar altres coses com ara penjolls de poma, amb panses, orelles, etc. que agraden als picots i pica-soques.
També, buscant per internet, és fàcil trobar receptes per fer boles de llard o pastes per insectívors, tot és qüestió de posar-hi ganes i imaginació!
Font: Article publicat per l’Associació El Blauet i cedit a TotSalt.
Text i Fotos: Alba Casals Mitjà
Mail: assocgirona@gmail.comweb: http://elblauet.blogspot.com.esPrimer discurs en català a l’ONU
Edifici de les Nacions Unides, Nova York, 28 de juliol de 1993. El Cap del Govern del Principal d’Andorra, Òscar Ribas i Reig s’adreça a l’Assemblea General de l’organització i ho fa amb les paraules següents:Senyor President. Senyor Secretari General. Digníssims representants dels Estats. Senyores i senyors.Avui és un dia històric per a Andorra. El meu Estat ha estat admès com a membre de l’Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junta amb les dels altres Estats. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació.Era el primer discurs que es feia íntegrament en català davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, davant de tot el món, i el va pronunciar un Cap d’Estat amb ascendència saltenca.El pare d’Òscar Ribas, Josep Ribas Frou, havia nascut a Salt i havia estat mestre nacional en la nostra vila. Per això i per honorar la seva memòria i la de tota la seva família saltenca, el Cap de Govern d’Andorra va fer donació, el 25 de setembre de 1998, del text original del discurs que havia pronunciat a l’ONU cinc anys abans.L’Ajuntament de Salt va fer-li un homenatge en el qual l’alcalde Xavier Corominas va obsequiar-lo amb un pin commemoratiu de la independència de Salt i amb dues figures dels gegants del municipi. Òscar Ribas es va mostrar molt emocionat per estar a Salt, i sobretot, per haver retrobat amb antics amics del seu pare que també van assistir a l’homenatge.L’original del discurs, de sis fulls manuscrits a una cara i autografiat, el conservem en l’Arxiu Municipal de Salt.Arxiu Municipal de Salt Tito Dalmau
El 25 de juliol de 1982 el jugador del Club de Futbol Salt es retirava del futbol de competició amb només 28 anys, però després de portar més de 19 anys jugant a les files del Salt.Havia començat a jugar a futbol als 9 anys quan va entrar en els equips infantils del CF Salt i ja s’hi va quedar per sempre passant per les diverses categories i defensant la samarreta blanca de l’equip. Dels 19 anys que va estar en actiu, només durant mitja temporada no va jugar amb el Salt degut a que el feien jugar en el segon equip, el dels aficionats, i ell no hi va estar d’acord i el van cedir a la UE Coma Cros.
La màxima categoria en la que va jugar va ser en Primera Regional i tot i que, en ocasions, va tenir ofertes interessants, ell va preferir quedar-se en el Salt “perquè el poble sempre m’ha tirat”, declarava en una entrevista. Potser per això, per aquesta fidelitat, el 25 de juliol de 1982 li van retre un merescut homenatge amb un partit contra el Girona. El resultat no va ser satisfactori pel Salt (0-3), però l’important del dia no era tan el resultat com l’homenatge que li feia l’equip i l’afició del Salt al jugador que més temps va estar entre les seves files, Josep “Tito” Dalmau.
(Nota: Les imatges són dels diaris Los Sitios de Girona i El Punt, edicions 1982/07/23 i 27)Arxiu Municipal de Salt Les obres del complex comercial treuen a la llum els primers vestigis del Salt prehistòric
Una troballa permetria datar en el paleolític inferior la presència humana al pla de Salt
Pere Canton, secretari de l’Associació Arqueològica de Girona, va recollir cent peces del lloc on fan el centre comercial La troballa d’unes cent peces de pedra, utilitzades com a estris per dur a terme diverses tasques, feta pel secretari de l’Associació Arqueològica de Girona, Pere Canton, permetria datar, segons va comentar, la presència humana al pla de Salt en el paleolític inferior, fa 300.000 anys. Segons Canton, aficionat a l’arqueologia i autor de diversos llibres, a partir de les peces trobades es pot establir que «un grup d’homínids caçadors i recol·lectors nòmades coneguts amb el nom d’ Homo heidelbergensis , que foren avantpassats dels neandertals, van establir el seu campament temporal a Salt, al camí dels Carlins». El pròxim dia 19 de febrer està previst que s’obri al públic, al Museu de l’aigua de Salt, l’exposició L’aigua i els primers humans al pla de Salt, en què es podrà observar les peces trobades per Canton, entre les quals hi ha alguns nuclis, choppers i chopping-tools, així com algunes ascles i bifaços, típics de la indústria axeliana, en què els prototipus d’eines són pedres tallades per les dues cares. Tot això són eines utilitzades per aquests homínids preneandertals per fer diverses tasques com ara tallar, trinxar i rascar, que Canton afirma que va trobar en els munts de terra remoguts per fer el forat dels fonaments i el pàrquing soterrat del nou centre comercial i lúdic de Salt, al costat del camí dels Carlins, al costat de l’antic curs de la riera Maçana. Canton, que va rebuscar en els pilons de terra per intuïció -«tenia l’esperança que en sortís alguna cosa»-, explica que el jaciment va ser trobat «en posició secundària -terrassa dos en el sistema d’estratificació del material arrossegat pel riu-, tot i que no es disposa d’una datació absoluta, la tecnologia de les eines de pedra confirma que van ser fabricades per homínids preneandertals, cosa que ha contribuït a descobrir el patrimoni prehistòric de Salt, desconegut fins ara». De les troballes fetes, Canton n’extreu la conclusió que «el pla de Salt ha estat ocupat des de sempre, i no només per la seva situació geogràfica, sinó pels recursos naturals que oferia a animals i humans». Totes aquestes consideracions les va fer el secretari de l’Associació Arqueològica, que treballa des de fa un any en la recerca i l’estudi de les peces, en un article que va publicar al número d’aquest mes de la revista saltenca La Farga. Canton, que diu que no es vol quedar cap peça, explica que desitja que després de l’exposició, que es tancarà el 31 de març, les eines es quedin en dipòsit al museu saltenc i «si és en exposició permanent, millor.» Per datar les peces que va trobar, Canton estableix una rela ció amb un jaciment de Domeny i el pla de la Joeria de Sant Gregori: «Les peces són molt semblants a les que es van trobar allà, la tipologia és la mateixa, la del heidelbergensis axelià, i estan datades en la mateixa època. Les restes de Domeny se situen sobre una terrassa del Ter, la secundària del Puig d’en Roca, que es van descobrir sobre una colada basàltica fruit d’una erupció del puig d’Adri. La lava es va poder datar en 317.000 anys, la qual cosa significava que la terrassa de sota havia de ser més antiga, i aquesta terrassa és la que forma també el pla de Salt.» El secretari de l’Associació Arqueològica explica que aquesta entitat ha descobert 27 jaciments prehistòrics i que el seu procediment, quan fan alguna descoberta, és estudiar-la i cedir les peces al museu corresponent. Pere Canton és l’autor del catàleg Les comarques gironines. Del paleolític als visigots, en què figuren identificats i ordenats per comarques fins a 900 jaciments arqueològics. DANI CHICANO FONT: El PuntEscut de Salt
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
















