F.O.M.O de mi funeral és un apropament a la mort en primera i tercera persona. Amb la intenció d’investigar el cinisme, la tradició i la convenció, la companyia ens convida a presenciar la cerimònia del seu funeral. Instrumentalitzades pel sistema cristià i capitalista, les artistes es pregunten quin sentit té el concepte de la mort. Fugiran de la transcendentalitat perquè puguem gaudir de la performance assajada de la nostra de(funció).

Un projecte de la companyia resident Ninyas de papá. 

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

Un cuerpo sin talento sorgeix de la imatge evocada en el mite d’Epimeteu i Prometeu: un cos precari que sosté en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la que s’enfronta a la hostilitat del món. Amb aquesta nova peça escènica, Monte Isla es pregunta com posar el cos a escena. Què passa quan mirem aquest cos? Aquest cos que compartim. Aquest cos que fem servir com a unitat de mesura per al món i que delimita la frontera de la consciència. Aquest cos present sota la disfressa de qualsevol ficció social i cultural. Aquesta massa orgànica que s’apareix com una imatge ridícula i obscena davant dels encants escultòrics de la mort.

Un projecte de la companyia resident Monte Isla.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

La companyia oferirà un assaig obert de l’última fase de la creació del seu nou espectacle. Una obra que busca transformar la mirada del públic i de la societat sobre les persones amb (dis)capacitat i contribuir a la seva visibilització al món artístic professional, ajudant a crear unes arts escèniques més plurals dins i fora l’escenari.

Un projecte de la companyia resident Vero Cendoya.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

Després de vuit anys recorrent Abya Yala de la mà de la Trilogía Pacífico, buscant les esquerdes deixades pel colonialisme i la barbarie capitalista sobre la vida en el planeta, bucejant en les conseqüències de l’extractivisme desregulat i en les relacions geopolítiques que arrelet tot això, les preguntes s’amuntegaven: i ara què? Cap a on anem? Quina superficie hem de rastrejar? Quines veus hem d’escoltar? I la primera pista es trobava a l’últim vers de Teatro Amazonas: “Ara, el que toca és frenar i escoltar”.

Després d’anys parant atenció a veus i relats humans, ara a qui tocava escoltar? I si no fossin els humans? Ni els animals, ni els arbres son els que tindrien l’última paraula, com va escriure Joan Brossa. I si fossin les pedres, els minerals o les ones electromagnètiques? En això consisteix el primer gest del projecte: en apartar allò humà del centre de l’escena per situar-hi allò mineral. Per escoltar com les nostres veus entren en diàleg amb el cruixir de les pedres i les freqüències dels moviments satelitals.

Un projecte de la companyia resident AzkonaToloza.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

Un xai ha creuat el desert (títol provisional) és un espectacle de creació que poetitza, analitza i escenifica un dels grans malestars de la nostra època: la patologia de la depressió. Una reinterpretació contemporània de la figura del bufó. Què passa quan el bufó, el sàtir, el “boig professional” està deprimit?

Obertura a l’assaig de polifonies sonores de l’obra. En aquest cas, la dramaturga, directora i actriu, Núria Corominas, a més de la performer Frances Ribes, obriran l’assaig explicant el mètode de treball i mostrant alguns materials.

Un projecte de la companyia resident Chez L’Amour.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

Com si es tractés d’un ritual o cerimònia, l’artista posarà l’habitació potes enlaire per captar un senyal. Un senyal que ens connecti i que ens porti a un nou lloc, a una nova situació. L’intèrpret està segur que com ell, en aquest mateix instant, hi ha algú intentant treure el cap per la finestra per respirar aire fresc, esperant, buscant una resposta.

En un univers absurd i clownesc, Finestres ens parla de la relació entre l’interior i l’exterior humà, i de com trenquem aquests límits. És una proposta íntima a l’espai públic, un viatge a través del cos i la manipulació d’objectes on ens sentirem interpel·lats tan a nivell individual com col·lectiu.

Un projecte de l’artista resident Martí Soler.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

QOROQ és una continuació de la feina que la companyia Kolektiv Lapso Cirk porta treballant durant molts anys. Un cop més, en aquest espectacle hi ha una pila de bigues de fusta de diferents mides i formes, uns materials que formen part de la recerca de la companyia al voltant de les matèries primes. La fusta estarà ara transformada en pols, destruida a la seva mida més petita per una trituradora de fusta. La destrucció d’aquests recursos naturals ajuda a la companyia a crear. L’escenari estarà cobert d’aquest material i permetrà als artistes transportar-se a un món completament nou. Un món on es pot caure des de grans alçades. Un món on el terra és molt més amable amb les inevitables caigudes dels acròbates i que els permet novament superar els seus límits.

L’escenari estarà cobert de fusta granulada, com si fos sorra. Com si estéssim al desert. Això transforma completament l’escenari icrea un nou entorn per als artistes. Un món inexplorat i ple d’oportunitats. Aquesta fusta feta de suro granulat, que és tou a l’impacte, permet als artistes explorar la caiguda des d’alçades molt més grans amb relativa seguretat.

La destrucció d’aquests recursos naturals pot ajudar als artistes a crear, però seran capaços d’aturar-se abans no sigui massa tard?

Un projecte de la companyia resident Kolektiv Lapso Cirk.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.

La Judit va ser aquella qui va intentar comprendre el món on vivia mentre gastava les seves hores en una fàbrica, escoltant diàlegs sobre noves idees – feministes, anarquistes, espiritistes… – que finalment van generar una transformació radical sobre la seva manera d’encarar la vida. La Judit va ser aquella que, com moltes altres, es va empoderar i va intentar liderar un canvi cap a un món millor. La Judit va ser aquella que moltes altres encara som ara: enfrontades, infiltrades, escolades en un sistema que, rere la il·lusió que genera, ha anat fent-se cada vegada més gros i passant per sobre de totes aquelles que hem provat d’aturar-lo.

Calla, Judit, calla no és un monòleg, és un diàleg, un enfrontament entre la paraula i la música que l’acompanya, l’acarona, l’alça, l’empeny i la pertorba.

Un projecte de la companyia resident Malsai Produccions.

Es tracta d’un assaig obert d’un projecte escènic encara en procés de creació.