El DJ Luke Slater inaugura a La Mirona el nou projecte de techno CRŪ, que posa a prova la nit del gironès
Arribem al polígon de Torremirona pels volts de la una. Des de lluny, se sent xivarri al voltant de la sala saltenca de referència. No és habitual que la gent arribi tan aviat un divendres, així que això només pot ser un bon senyal. Les meves expectatives es confirmen fins i tot abans de passar a l’interior: a la terrassa saludo a l’Antonio i en Sergi, amants incansables de la música electrònica.
Dins, la pista acull un públic heterogeni, envoltat de foscor amb traços de llum vermella tènue. A l’escenari, dues grans cortines negres que van de dalt a baix dissimulen les fileres d’altaveus penjants, mentre centren l’atenció en la cabina del DJ. A la meva esquena, una barrera metàl·lica separa la sala en dos, sobre la qual s’aixequen projeccions amb visuals d’ambient que recorden a un cel de tempesta.
El DJ resident D-HUMO construeix tensió i densitat sonora mentre la sala s’omple ràpidament abans de les dues. Una marea corporal davant d’allaus sòniques constants. Sap perfectament que la seva tasca consisteix a preparar un terreny força fèrtil i, alhora, presentar un nou projecte ambiciós.
Abans que cedeixi el testimoni al convidat britànic, Luke Slater, sortim un moment. De nou, veig cares familiars arreu, amics i companys, saludats i coneguts. La conversa i les presentacions no es fan esperar. Abans que es comenci a allargar excessivament, una veu sensata em recorda que l’acció és a l’interior: «Si us agrada el techno, aneu cap a dins!».
Però vull esperar abans de tornar a entrar, perquè no puc evitar sentir un regust agredolç després d’haver vist certs hàbits que perduren. Selfies amb flaix, xerrera, empentes que fan vessar gots amb beguda i, algun despistat reciclant passos de ball de TikTok. «Manolo! Que nadie vuelva a levantar el futbolín.» Es tornen menys freqüents a mesura que avança la nit, però no les insinuacions de tardor que han fet treure mànigues i pantalons llargs de l’armari.
La sessió de D-HUMO acaba i la transició entre DJs transcorre sense obstacles i de manera fluida. A continuació, la selecció de Slater comença amb un techno molt pur i contundent, que progressa des de l’hipnotisme cap al frenesí carnal col·lectiu. Tot plegat dins un ventall musical que traspassa fronteres a força de decibels, amb referències sonores cap a les capitals mundials del techno com Detroit i Berlín.
Executa amb una tècnica refinada al llarg de nits i nits rere els plats: precisió mecànica que no pretén amagar l’arrel humana amb una mica d’improvisació i correcció de desajustaments sense complexos. El so frega la distorsió de vegades: difícilment es té l’habilitat i la sort d’encertar-ho tot a la primera. No obstant això, d’aquesta manera és més difícil caure en la complaença i pensar que no hi ha res a millorar.
En Robert, arquitecte, proposa acostar la cabina i el DJ al públic: «Ja n’hi ha prou de púlpits!», exclama, en defensa d’un paganisme cultural lliure d’ídols. En Cesc, en paral·lel, també comparteix l’opinió: “D’aquesta manera acostes l’artista a la gent, hi ha més connexió.”
La sessió del DJ veterà és dinàmica i la interacció amb el públic sorgeix de manera natural. En un moment donat, arriba a crear una atmosfera mística, carregada d’efectes i acompanyada d’un aplaudiment consensuat a tota la pista. És l’efecte d’una pressió sonora que atreu i comanda a parts iguals.
Sembla que tothom s’ha divertit i ha passat una bona estona, caldrà veure més endavant si aquesta nit ha estat més que una festa i serveix com a fonament per consolidar gustos i valors presents en les escenes nocturnes d’altres ciutats. El públic del gironès i voltants sembla el de sempre. Em pregunto si canviarà davant d’una programació que busca reactivar i renovar el panorama de la província.
Daniel Hernández
