Dilluns, novembre 11, 2024
spot_imgspot_img

La Última

La Soca Maleïda 🎃👻

🎃👻 Benvinguts, benvingudes… a una dia i nit de misteri i terror! Avui, per celebrar Castaween i Halloween, Us portem una història esgarrifosa que farà que un calfred us recorri l’esquena de dalt a baix. Així que apagueu els llums, tanqueu les portes i llegiu atentament… perquè aquesta és una història que es perd en la foscor dels boscos de Les Deveses de Salt, al costat del carrilet. Una història que us farà pensar dues vegades abans de passejar per allà, quan el sol comença a pondre’s…

La Soca Maleida

Prepareu-vos per a “La Soca Maleïda“.

Era una tarda càlida d’octubre, quan el sol començava a tenyir el cel de tons taronges i rosats, i la brisa suau que recorria Les Deveses de Salt xiuxiuejava secrets antics a qui volgués escoltar-los. Al costat del carrilet, el caminet que serpentejava mandrosament entre camps i boscos, hi havia una cosa que destacava enmig de la vegetació. Entre els verds vibrants i les ombres allargades, emergia un vell tronc d’arbre, retorçat i ennegrit, com si hagués estat cremat per dins. Semblava una boca oberta, cridant en silenci, amb ulls buits que et seguien, observant-te.

En Jordi el va veure per primera vegada quan era un nen. Solia passar-hi corrent amb la bicicleta, però mai mirava directament aquell tronc caigut. Hi havia alguna cosa en la seva forma que li provocava calfreds, una sensació inquietant de no estar sol quan el mirava. Ara, molts anys després, tornava a Salt després d’haver viscut fora durant molt de temps. El carrilet ja no era el mateix, però el camí pel bosc, sí. I aquella soca seguia allà, esperant.

Una tarda, en Jordi va decidir apropar-s’hi. L’empenyia una curiositat estranya, gairebé hipnòtica, com si el tronc el cridés des de les profunditats de la seva memòria. Quan s’hi va acostar, va veure que la fusta estava coberta de cicatrius profundes, com si algú l’hagués esgarrapat amb urpes gegants. Però no hi havia animals grans a Les Deveses de Salt, només senglars i alguna guineu despistada. No, allò era una altra cosa, una cosa antiga.

Mentre en Jordi es quedava quiet, estudiant la foscor de l’interior del tronc, va començar a notar un lleuger murmuri al seu voltant. Al principi va pensar que era la brisa entre les fulles, però aviat va entendre que eren veus, veus petites i llunyanes que semblaven parlar-li. La seva respiració es va accelerar i, per un moment, va pensar en marxar corrents. Però alguna cosa el va mantenir allà, com si unes arrels invisibles l’estiguessin atrapant als peus.

De sobte, va sentir un cruixit sec. El cor se li va aturar per un instant. Els ulls d’en Jordi es van clavar al buit negre de la boca del tronc. Alguna cosa es movia a dins, una ombra sense forma definida, però que semblava respirar, expandir-se i contraure’s com si fos viva. L’aire es va tornar més fred, i en Jordi va sentir una presència darrere seu. Va girar el cap bruscament, però no hi havia res, només el murmuri persistent que ara semblava riure-se’n d’ell, burlant-se de la seva curiositat insensata.

El sol començava a pondre’s, i les ombres al voltant del tronc semblaven estirar-se, acostant-se a en Jordi. Va intentar moure les cames, però no va poder. Sentia com si s’estigués enfonsant en el terra, com si el bosc s’obrís per empassar-se’l. Aleshores, ho va veure: una mà petita i esquelètica, emergint lentament de l’interior del tronc, amb petites urpes que es clavaven a la fusta. Era una mà, però no era humana; les seves ungles eren llargues i corbades, i la seva pell semblava fosa amb l’escorça.

“Ajuda’m”, va murmurar una veu, i en Jordi va sentir el cor glaçar-se. No era una veu que demanés ajuda realment, sinó una burla sinistra, com si repetís una paraula que havia après sense entendre’n el significat. “Ajuda’m”, va repetir, i la mà va començar a estirar-se cap a en Jordi, cada cop més a prop.

Finalment va aconseguir deslliurar-se, arrencant les cames de les arrels invisibles que semblaven retenir-lo. Sense pensar, va començar a córrer, deixant enrere el carrilet, el camí i aquella soca maleïda. Però, fins i tot mentre corria, podia sentir el murmuri darrere seu, ara més fort, més clar, com una cançó obscura que el convidava a tornar.

Fi.

En l’actualitat…

La gent de Salt encara parla de l’estranya desaparició d’en Jordi aquell octubre. Alguns diuen que el van veure caminant cap al bosc al costat del carrilet, que murmurava paraules sense sentit mentre es perdia entre les ombres. Altres juren haver sentit crits apagats provinents del tronc, com si alguna cosa intentés escapar, o potser entrar.

I així, el tronc segueix allà, esperant que algú més s’atreveixi a apropar-s’hi, a escoltar els seus secrets. Al costat del carrilet, enmig de Les Deveses de Salt, on els camins es perden entre arbres que xiuxiuegen històries que ningú hauria de sentir.

PD. La soca és real. Sabeu on està aquesta soca? la teniu vista…?

Bones Castanyades, Castaween i Halloween…

Javi de TotSalt

Latest Posts

spot_img

un xic de tot