No hi ha memòria. No recordem res. Ni la gana dels avis, ni la por dels besavis, ni els trens carregats de gent fugint, ni les fronteres tancades davant la desesperació. Tot és cíclic i tot es repeteix, però ens neguem a aprendre.
Llegeixo un article carregat de tòpics, de por fabricada i de prejudicis vestits de reportatge. Probablement sigui el primer cop que llegeixo alguna cosa d’aquest periodista. I de ben segur, és un dels pocs articles que hauré llegit d’aquest diari. Però el fàstic que em provoca no és només per les paraules escrites, sinó pel joc que insinuen, per la intenció fosca i evident que hi ha al darrere.
Jo sóc de Salt de tota la vida. Una vegada, una senyora em va dir: “Jo no, però porto 60 anys aquí.” I tenia raó. Perquè Salt som molts. I per molt que dolgui a alguns, els nascuts aquí són de Salt.
Salt és de la gent que hi viu. De qui hi neix i de qui hi arriba. De qui fa 42 anys que hi és i de qui en fa 60. De la noia que ha estudiat tota la vida en català, que ha crescut aquí, que és catalana, espanyola i del país dels seus pares. La mateixa noia que aquí no és prou d’aquí i que allà tampoc és prou d’allà.
Salt és de tots. És cultura. És un trosset de món en miniatura. Complexa i senzilla. Riquesa i pobresa. Un lloc que es fa i es desfà cada dia, que es construeix amb cada persona que hi posa els peus.
Que es fan coses malament? Moltes. Que també se’n fan de bones? També. Que la gestió no és fàcil? Evident. Però el Salt que vull per les meves filles és el Salt que tenim: la que parla en mil llengües, la que cuina de mil maneres, la que fa escola, la que creix. La que permet que la meva filla trobi estrany aquell home blanc amb corbata i maletí, i no el sij de la gran barba i el seu dastaar taronja.
I després ve aquest article. Articles com aquest no aporten res. Són només palla. Palla que cremen per poder trucar als bombers i fer un bon titular. Però al final, no són res més que això: palla i discurs buit.
