Al parc del barri, uns dels pocs amb arbres. A l’estiu s’agraeix. Hi ha un gronxador engabiat. Sí, has llegit bé, engabiat! Unes tanques de l’ajuntament l’han tancat des de fa més de 4 mesos.
El parc està en l’últim o el primer carrer de Salt. A tocar a l’autopista. En el carrer Salvat Papasseït.
Tot va començar fa uns quadre o poder ja cinc mesos, quan vaig passar pel parc del barri amb la meva filla, i vam veure que el gronxador estava tancat amb tanques.
La meva filla, que té cinc anys, va ser la primera a qüestionar-ho. “Papa, per què està tancat el gronxador?”, em va preguntar amb curiositat. Jo li vaig explicar que segurament el gronxador estava trencat i que l’ajuntament havia de reparar-lo, o que poder estava preparat per pintar-lo.
Setmanes més tard, sense estar del tot convençuda de la meva resposta: “Però, papa, jo veig altres nens gronxant-se cada dia. Si està trencat, com és que els altres nens ho fan?”, va dir amb la innocència pròpia de la seva edat.
No li faltava raó.
La meva filla de 5 anys no pot entendre perquè l’han tancat, ja que els altres nens del barri s’hi gronxen cada dia sense cap problema. Hi passem cada dia, i sempre que hi pensa d’alguna manera o altra, acaba dient que està molt enfadada amb l’ajuntament. No poden tenir un gronxador engabiat i sense arreglar. Fa molt. MOLT de temps.
Vaig contactar amb l’ajuntament, i van dir que la reparació del gronxador estava en “procés” i que no podia ser utilitzat fins que fos “segur” per als nens.
Un gronxador no segur, engabiat per quatre tanques. Durant molts de mesos.
Tornem.
Aquesta setmana, mentre observàvem el gronxador des de la vorera del davant. [Travessant la mirada entre contenidors soterrats. Molt sovint a rebosar. Ple de bosses, vidres… No entendre mai pq es va decidir posar contenidors davant d’un parc infantil. Tampoc davant de la porta principal d’un CAP, però això és un altra tema] La petita, va veure que algú s’hi havia posat. Era un ocell que havia aconseguit entrar i gaudia del gronxador lliurement. Era una cotxa fumada. A casa ens agraden i tenim bona vista, i em va preguntar per què podia volar i gronxar-se allà dalt, mentre ella no podia. Li vaig explicar que els ocells tenen la capacitat de volar perquè són lliures, i que el gronxador estava engabiat perquè algú havia decidit que estava trencat i era millor deixar-lo sense arreglar durant molts de mesos.
Així que la meva filla va decidir que havíem de treure la tanca i alliberar el gronxador.
Pujar, i gronxar-se.
Vaig intentar explicar-li que no era així de fàcil, que hi havia normes i lleis que hem de respectar, però ella va respondre: “Si l’ocell pot fer-ho, per què no nosaltres?”
Vaig veure la lògica en les seves paraules, així que vaig decidir ajudar-la.
Ens vam gronxar. Jo també.
Així que aquí estem, cinc mesos després. El gronxador segueix tancat, les tanques continuen en peu i la meva filla continua preguntant per què no el podem utilitzar sense tenir que apartar les tanques com la resta de nens.
Segons l’ajuntament, aparentment no es veu, l’estructura del gronxador està esquerdada i no garanteix la seguretat per als petits.
Perfecte.
Però 5 mesos a l’espera de recanvis?
A salt tenim grans espais, però grans parcs infantils no. No normalitzem la deixadesa.
Nota: la estructura no visible esquerdada pot ser que sigui una de les fustes que recobreixen un bon pilar de ferro clavat a terra? Si el problema és això… només és una capa més. Una peça de roba de l’esquelet del gronxador engabiat.
Algunes fotos.
