Coma Cros de Salt

L’orígen de l’activitat industrial de la societat «Coma, Ciuró i Clavell es remunta a l’any 1850 amb l’adquisició d’una fàbrica a Badalona.

Salt: la industrialització

El desenvolupament industrial en aquesta zona també va ser possible per la presència de l’aigua i, molt especialment, de la sèquia Monar , que va subministrar l’energia hidràulica capaç de moure la maquinària.

Així a partir de 1850 es van instal·lar a Salt tres importants indústries tèxtils. La primera fàbrica es va instal·lar l’any 1846 quan un empresari banyolí, Pere Ramió, va adquirir un edifici industrial i un salt d’aigua prop de la parròquia de Salt, on avui dia hi ha l’empresa Manufactures Antoni Gassol.

Entre 1850 i 1861 dues empreses més es van instal·lar a la zona que s’anomenarà del Veïnat o barri de St. Antoni, a un quilòmetre del nucli del poble. Seran la fàbrica Mulleras (que va ser la primera que va tancar), i l’actual Coma Cros.

La industrialització ha sigut un dels fenòmens històrics més importants del poble de Salt, ja que va comportar un canvi radical i sobtat de l’estructura socioeconòmica, tradicionalment basada en l’agricultura, un corrent immigratori massiu, ja que molta gent ve de fora a treballar a les fàbriques i una renovació total del paisatge, ja que neix un nou nucli de població a l’entorn de la fàbrica Coma Cros , anomenat Veïnat o Barri de Sant Antoni.

La fàbrica tèxtil Coma Cros

La societat formada per Llach, Portabella i Cia. va iniciar, l’any 1850, les primeres construccions de la fàbrica Coma Cros , empresa que va prosperar ràpidament.

El procés de forta expansió que van viure les empreses tèxtils saltenques en aquells anys es va veure aviat interromput quan, entre els anys 1861 i 1865, la Guerra de Secessió americana va afectar greument la producció de cotó i va provocar una greu crisi en les indústries saltenques, l’anomenada fam del cotó.

Quan va acabar la crisi, entre 1865 i 1866, aquestes empreses van canviar de mans (ho van fer diverses vegades) i va entrar capital barceloní. Destaca, l’any 1866, la raó social Coma, Ciuró i Clavell a través de la qual va entrar a Salt la dinastia de Joan Coma i Xipell que, primer en companyia d’altres socis i a partir de 1910 com a propietaris únics van obtenir el control de totes les indústries tèxtils de la població.

Entre els anys 1909 i 1912 Joan de Coma i Cros va adquirir la propietat de totes les indústries tèxtils de Salt (el 1911 compra la Coma Cros ). Així va començar un procés de reorganització de l’estructura industrial de Salt ampliant l’edifici de l’actual Coma Cros on l’any 1920 es va concentrar tota la producció tèxtil de Salt i fins l’any 1969 es van fer diverses obres d’ampliació del complex. Aquest mateix any la fàbrica es va vendre a indústries Burés i al 1990 al Grup Kio.

L’any 1995 la va adquirir l’Institut Català del Sòl que, mitjançant un conveni signat amb l’Ajuntament de Salt va cedir l’edifici, l’any 1998, per a equipaments públics.

La Coma Cros de Salt: la història

A la segona meitat del s. XIX, gràcies a la presència de cursos d’aigua que subministraven l’energia hidràulica necessària per moure la maquinària, es van instal·lar a Salt tres importants indústries tèxtils. Aquest fet va provocar un canvi radical en l’estructura socioeconòmica, tradicionalment basada en l’agricultura, un corrent immigratori massiu i una renovació total del paisatge.

D’aquestes indústries destaca la Coma-Cros, un dels complexos fabrils més importants del curs baix del riu Ter, tant per la seva capacitat productiva com pel gran nombre de treballadors que va acollir. La societat formada per Llach, Portabella i Cia. va iniciar, l’any 1850, les primeres construccions de la fàbrica, que va prosperar ràpidament.

El procés de forta expansió es va veure aviat interromput quan, entre els anys 1861 i 1865, la Guerra de Secessió americana va afectar greument la producció de cotó i va provocar una greu crisi en les indústries tèxtils, l’anomenada fam del cotó. Quan va acabar la crisi, entre 1865 i 1866, l’empresa va canviar de mans (ho va fer diverses vegades) i hi va entrar capital barceloní. Destaca, l’any 1866, la raó social Coma, Ciuró i Clavell a través de la qual va entrar a Salt la dinastia de Joan Coma i Xipell, que, primer en companyia d’altres socis i a partir de 1910 com a propietaris únics, van obtenir el control de totes les indústries tèxtils de la població.

Entre els anys 1909 i 1912, Joan de Coma i Cros va adquirir la propietat de totes les indústries tèxtils de Salt (el 1911 compra la Coma-Cros). Així va començar un procés de reorganització de l’estructura industrial de Salt. L’any 1920 es va concentrar la producció a l’edifici de la Coma-Cros i fins al 1969 es van fer diverses obres d’ampliació del complex. Aquest mateix any, la fàbrica es va vendre a indústries Burés i al 1990 al Grup Kio. L’any 1995 la va adquirir l’Institut Català del Sòl i el 1998 va passar a mans de l’Ajuntament de Salt, que va decidir conservar i rehabilitar aquest edifici singular i emblemàtic per a equipaments públics.

De fàbrica tèxtil a factoria cultural

Quan l’any 1998 l’edifici de l’antiga fàbrica tèxtil Coma Cros va passar a mans municipals, l’Ajuntament de Salt va ser conscient que es feia càrrec d’un edifici que tenia un gran valor històric, un important valor arquitectònic, per la seva singular tipologia d’espais típicament industrials, i molt especialment, un edifici emblemàtic per a la població ja que gairebé no hi ha cap família de Salt que no tingui algun membre que hagi treballat a la Coma Cros.

Així doncs, el valor patrimonial de l’edifici, el bon estat de conservació i la seva tipologia d’espais oferia l’oportunitat de dotar el municipi de Salt d’una sèrie de serveis socioculturals bàsics per a la població i alhora incorporar-ne d’altres que permetessin cobrir algunes necessitats i mancances a nivell supralocal o supramunicipal.

L’any 1999 l’Ajuntament de Salt va iniciar un procés d’estudi d’aquestes necessitats i de projecció de l’equipament, que es va concloure l’any 2000. El resultat ha permès definir i desenvolupar el projecte de la Factoria Cultural Coma Cros.

El projecte de la FACTORIA CULTURAL COMA-CROS preveu dotar el municipi d’una sèrie de serveis socioculturals bàsics per a la població, així com d’altres que poden cobrir necessitats i mancances de l’àrea metropolitana.

El projecte s’articula a l’entorn de 4 eixos:

  • L’Oficina de Programació : nucli de gestió, organització i projectació central de l’equipament, així com l’espai d’atenció i informació a visitants i usuaris.
  • L’Ateneu d’Entitats : la intensa i dinàmica activitat de les entitats del municipi ha motivat l’habilitació d’un dels edificis del complex com a Ateneu d’Entitats, oferint espais de magatzem, un gran espai de taller i despatxos per cobrir les seves necessitats.
  • Zona d’Espais Comuns : la Factoria comptarà, a la zona est del complex, amb un nucli d’equipaments i serveis orientats tant al municipi com a l’entorn metropolità.
  • Zona d’Equipaments Locals i Supralocals: el sector oest del complex acollirà una àmplia zona d’equipaments que per la seva tipologia i dimensions depassen l’àmbit estrictament local i permetran donar servei a tota l’àrea metropolitana. Destaquen la nova Biblioteca Municipal, el trasllat del Museu de l’Aigua, els estudis universitaris.
Maqueta realitzada per Moisès Auguet

La transformació de Salt per la industria textil

No sol ser freqüent que un nucli fabril de relativa importancia aparegui de sobte en un espai determinat i en poctemps transformi un indret que fins aleshores tenia un marcat carácter rural en una zona amb unes relacions económiques propias d’una societat industrial. Aquesta és, pero, la situació que es va donar a SaIt a mitjan segle passat.Al llarg de tota l’época moderna, i sobretot a partir de mitjan segle XVII, la vila de la séquia no es diferenciava gens de qualsevol nucli rural de la resta del Principat. Fins i tot les dades que coneixem ens Revista de Girona indueixen a pensar que alió que caracteritzava SaIt era la seva extrema ruralitat: un seguit de masos escampats i un petit nucli de poblad o entorn de l’església que no arribaven a superar els dos-cents habitants fins ben entrat el segle XVIII. Els censos anterior a 1850 demostren la poca empenta del que en podríem anomenar industria tradicional, i evidencien, per tant, i’escassa activitat artesanal que s’hi desenvolupava. D’altra banda, les gairebé nul.les transformacions só- cio-económiques que es donaren a la ciutat de Girona durant el setcents van impossibilitar l’existéncia d’un estadi protoindustrial, basat en la industria a domicili (puttingout), circumstánciaque hauriaocupat bona part de la má d’obra saltenca (ni que tos a temps parcial) i hauria preparat el camí cap a la industrialítzació».En definitiva, manca d’artesanat, manca de manufactura i manca d’indústria doméstica. Tot i així, aqüestes mancances no constituiren un obstacle per raparició de la industria moderna, pero el fet que fos importada i que no existís una evolució lógica i una articulado del mercat de treball, va provocar desequilibrls importants en la poblad o saltenca. [+] Llegir més FONT: Joan Boadas i Raset. «La transformació de Salt per la indústria tèxtil». Revista de Girona, 1988, número 126 escortgirl in kl харьков пятихатки

30 anys del tancament del cinema Núria

Parlar de l’emblemàtic cinema Núria (carrer Major, 202-204), quan encara està tan recent en la memòria col·lectiva de tot un poble i no l’hem viscut directament, és molt difícil. Per això des d’aquí farem dues coses:Donar-vos l’oportunitat de parlar del Núria Fer un repàs de les dades objectives conservades a l’Arxiu municipal de Salt, en els llibres de Contribució Industrial. De totes maneres hem de començar aquest repàs objectiu de forma contradictòria: ens hem de basar en suposicions. Sabem que el senyor Coma-Cros va comprar un cinema que ja existia abans de la Guerra Civil…La primera dada que tenim és la data d’alta en la Contribució industrial: 7 d’octubre de 1929 (5 dies abans que el cinema del Centre Republicà, del qual en parlarem en una altra ocasió). L’apunt que tenim és que el senyor Ricard Gubau Cos dóna d’alta un cinema de 10 funcions al carrer Hernan Cortés s/n (actualment c/ Llarg) amb 100 localitats de 1ª i 50 de 2ª a 0,40 i 0,20 pessetes respectivament. Les funcions comencen el dia 13 d’octubre.El 13 de gener de 1932, amb l’obertura del Centre Obrer de Cultura «La Floreal» al carrer Hernan Cortés, 68, es dóna d’alta una sala de cinema.A partir d’aquesta data li perdem la pista. Continuava funcionant? Hem d’entendre que fins l’any 1936 sí. El que tenim és una dada de l’any 1933 mitjançant la qual sabem que el senyor Gubau, el 31 de març, tanca la cafeteria situada al carrer Ignasi Iglesias (abans de la República, Hernán Cortés) número 15, però no se’ns diu res de la sala de cinema.
El cinema el 1940. Cessió Pere Casellas (AMS-AIAS 4474)
El cinema el 1940. Cessió Pere Casellas (AMS-AIAS 4474)
 Per la foto que hem reproduït, el local del cinema va patir molts desperfectes durant la Guerra Civil, però tot i això l’any 1939 (no ho tenim documentat) el senyor Joan Coma-Cros Cazes el va comprar i el 10 de juny de 1944, després d’entrebancs burocràtics i d’obres, es va inaugurar el nou i flamant cinema amb el nom, ara ja sí, de Núria, posat en honor de la seva muller, Núria Raventós. La sala tenia una capacitat de 324 localitats.L’any 1945 l’entrada costava 2 pessetes i la programació anava a càrrec dels germans Esteve i Lluís Gubau Massana (fills d’en Ricard?).
IND. 1950s. Interior del cine Nœria Interior del cinema Núria el 1955. Cessió Joan Canals (AMS-AIAS 4229)
IND. 1950s. Interior del cine Nœria
Interior del cinema Núria el 1955. Cessió Joan Canals (AMS-AIAS 4229)
Tornem a tenir un salt d’anys i no trobem més dades fins el 1960 en que el 8 d’agost s’inicia un expedient d’obres (28/1960) per ampliar i reformar la galeria, l’arquitecte serà un conegut del poble, el senyor Claudi Díaz.El 1962 els germans Gubau compren el cinema a Joan Coma-Cros. Aquesta dada no la tenim documentada tampoc.El 17 de juliol de 1963 s’inicia un altre expedient d’obres (43/1963) per tal d’ampliar i reformar el local. L’arquitecte serà aquest cop el senyor José Rosa Casadevall.El següent apunt que trobem és de l’any 1965 pel qual el propietari, el senyor Lluís Gubau Massana, dóna d’alta el cinema amb l’adreça de José Antonio, 117. Les obres van durar gairebé dos anys? Va estar tancat tot aquell temps?Després d’això només trobem que el 1984 se li va fer una inspecció tècnica. I la data fatídica:Al maig de 1985, fa just 30 anys, la pantalla del Cinema Núria va emmudir per sempre més.Posteriorment el cinema es va convertir amb una bolera amb taules de billar (1988-1995) i finalment, el 9 de maig de 2003, se li va donar l’ús que té en l’actualitat: la biblioteca infantil Massagran.Va desaparèixer un emblemàtic cinema, però per sort, l’edifici encara existeix i segueix oferint màgia i diversió als més petits en forma de llibres. 
Entrada de la Massagran
Entrada de la Massagran
FONT: Arxiu Municipal de Salt options набор

UNA INFÀNCIA EN GUERRA

Dins la nostra crida que varem fer per a la recuperació i divulgació de les petites (o molt grans) històries i records dels saltencs i saltenques, la setmana passada varem rebre un nou correu electrònic que deia així:
Benvolguts, Vaig demanar a la meva tia Maria Gràcia que escrigués algun dels seus records del temps de la Guerra a Salt, on va passar tota la seva infantesa, i us he passat el seu manuscrit al tractament de textos per si us interessa posar-ho a la vostra pàgina web. També us adjunto dues fotos de la classe i la senyoreta que descriu, i una de la Maria Gràcia dintre aquest grup.  Ben cordialment.
A continuació reproduïm íntegrament la història i us recomanem fermament la seva lectura:

UNA INFÀNCIA EN GUERRA (Records de la Maria Gràcia Bosch i Alsina)

Molts varen ser els canvis que recordo es produïren en la meva família en els anys de la Guerra, que varen afectar la meva infantesa, i els records són per mi ben vius encara. Tenia vuit anys i no valorava pas tot el que representa una guerra, però recordo com si fos avui quan amb el pare vàrem anar acompanyar el meu germà Pere, que marxava a lluitar al front, fins al convent de Sant Domènec, aleshores caserna militar. També la falta de pa va deixar empremta en la meva infantesa. Però sobretot el que m’afectà més personalment van ser els canvis a l’escola: Abans d’iniciar-se la Guerra anava a l’escola de les Germanes Dominiques, col·legi només per a nenes, on els matins fèiem classe de gramàtica, matemàtiques, geografia, lectura…, i a les tardes fèiem labors. L’any 1936, que varen fer marxar les monges del convent, tot va canviar. En les mateixes aules hi anàvem nens i nenes junts, i va venir de mestra una noia de Girona, la senyoretaAsunción, molt bona noia de qui guardo un bon record. A l’hora del pati els nostres jocs mostraven l’ambient que respiràvem: els nens eren aviadors i les nenes infermeres, la guerra era també protagonista dels nostres jocs. Tot va canviar, en el curs 1937-1938 va venir un professor amb un caràcter canviant i violent, picava els alumnes, però malgrat que a mi no em va tocar mai estava molt espantada i anar a l’escola es va convertir per mi en un calvari. De gran he pensat en el comportament d’aquell professor, de qui recordo nom i cognom, i crec que el que li faltava era un tractament psiquiàtric.

La senyoreta Asunción amb els seus alumnes
La senyoreta Asunción amb els seus alumnes

Els meus pares varen dir prou! I vaig deixar d’anar a l’escola pública. Els matins anava a una casa particular que la tieta, que tenia el magisteri, donava classes a nens i nenes, per a poder subsistir, doncs els del Comitè de Salt havien mort al seu germà, que era veterinari. Vaig aprendre molt, i en conservo un bon record de respecte i amabilitat. A les tardes, anava a casa d’una senyora, amb la mare molt velleta, ens ensenyava labors: a fer punt de creu, brodar, aprendre a cosir…, també varen matar al seu germà, que era capellà.

Els anys 1937 i 1938 veiem passar els petits avions de reconeixement, en dèiem rates, i una estona després arribaven els avions de motors pesats, aquests portaven les bombes, que a Salt no en va caure cap que recordi. Però quan passaven avions anàvem amb la mare a amagar-nos sota els pallers de l’era de Can Jaques, que era davant mateix de casa, però el pare anava a refugiar-se a les hortes de La Baixada, actual Parc Monar, que s’hi veia més segur. Un d’aquests dies vaig anar a comprar a Can Ministral, una botiga de queviures que hi havia prop de casa, tenien la ràdio a la botiga i en entrar vaig escoltar que deia: “Gironins, tots als refugis, gironins perill de bombardeig”. Corrents cap a casa, i amb la mare cap a l’era d’en Jaques. Va passar un home que ens va dir que, si bombardejaven, havíem de mossegar un pal perquè si queia una bomba a prop amb les dents ens podíem tallar la llengua.

Aquests són alguns dels meus records d’infantesa, records d’una guerra que els que la vàrem haver de patir no l’oblidarem mai.

Maria Gràcia Bosch i Alsina

Moltes gràcies a la Maria Gràcia per escriure aquests records i al seu nebot, per enviar-nos-els.

FONT: Arxiu Municipal de Salt

планшет how do i use a hookah

Menjadores urbanes per l’hivern

0

A continuació us donarem uns quants consells sobre com construir i instal·lar menjadores per als ocells del vostre jardí, balcó o finestra, de la manera més senzilla i econòmica!

Un bon moment per fer-ho és a l’hivern ja que als ocells els costa més trobar menjar i per tant els fem un favor més gran, i també vindran més ràpid a les menjadores que preparem, però es poden deixar instal·lades durant tot l’any, els ocells us ho agrairan!

 

Com construir les menjadores?

Podem fer servir la imaginació, això si, sempre tenint en compte algunes qüestions:

  • Si fem servir algun recipient que reculli el menjar en forma de bol o plat, caldrà que estigui foradat o bé tingui un sostre, sinó quan plogui quedarà inundat i es farà una pasta enganxifosa i desagradable amb el menjar.
  • Si no volem que els coloms i tórtores ho endrapin tot, haurem de donar certa inestabilitat a les menjadores tipus bol o plat, de tal manera que aquests ocells més grans no es sentin segurs de parar-se a sobre
  • No utilitzar materials que puguin desprendre substàncies tòxiques. Evitar fustes envernissades i pintades així com materials dubtosos o de procedència desconeguda.

 

Alguns exemples:

 

Menjadores per mallerengues: Amb talls d’entre 20 i 30 cm de filferro, es poden fer penjolls de cacauets sense pelar. Només cal anar foradant els cacauets amb el propi filferro (o prèviament amb un punxó, si aquest és massa prim) i fer-hi un ganxo al final per penjar-lo.

Un recipient amb pipes crues i sense pelar també les tindrà encantades! O bé podem reciclar un saquet de malla com els que porten envasats els alls, reomplir-lo de pipes amb pela i cacauets pelats i penjar-ho, així encara estaran més distretes!

 

Menjadora per pit-roigs i cotxes:   Amb un tros de soca penjada com un balancí (foradada i amb cordills), ja tenim un bon espai on posar fruits carnosos i/o cucs.

 

Menjadora per pardals i fringíl·lids: Són ocells als que majoritàriament els agrada picotejar pel terra. Si tenim espai podem construir una menjadora plana (amb sostre o desaigua) sobre un pal, o bé penjada amb 4 cordes.

A falta d’espai, podem fer servir els plats de sota els testos (si són de plàstic prèviament foradats, a mode de desaigua), situats a l’ampit de la finestra o al costat de les plantes del balcó.

 

On posar-les?

Molts pensen que per no tenir jardí o una gran terrassa ja no poden posar menjadores i gaudir dels ocells a l’hora que els fan un favor. Error! Seguint els següents consells, es poden posar a qualsevol lloc, tant sigui un balconet o una finestra, mentre els ocells hi puguin arribar…

  • Molt important no situar les menjadores en algun lloc on hi pugui arribar un gat o qualsevol altre depredador (alguns gossos també poden ser bons caçadors). Per molt que coneguem el nostre gat o molta confiança que li tinguem, no deixa de ser un animal i el seu instint és el de caçar. Per no arriscar-se, cal evitar barrejar menjadores i gats.
  • Si tenim poc espai, les podem penjar de la barana del balcó o podem adaptar algun ganxo a la finestra.
  • També es poden posar sobre testos i jardineres (sempre recordant el primer punt).

 

Amb què omplir-les?

Hem de tenir en compte que sempre que fem servir pipes i cacauets han de ser crus i no torrats.  Els podem comprar a qualsevol botiga de grana seca o cooperativa (atenció amb els supermercats que acostumen a ser sempre torrats).

Si tenim una heura a prop, només cal veure com es posa d’ocells quan els fruits són madurs! Si n’agafem unes branquetes també les podem afegir a les nostres menjadores. I si teniu prou espai, i ganes, també podeu plantar un test amb una heura o posar-hi unes quantes maduixeres (no espereu menjar gaires maduixes!)

A les botigues d’animals, de plantes i cooperatives, també podem trobar unes boles de llard (grassa vegetal) que els encanten a les mallerengues. Són molt econòmiques i requereixen un mínim per ser instal·lades.

Per als pardals i fringíl·lids, podem comprar menjar per canari mateix, a qualsevol botiga d’animals o cooperativa.

A les menjadores planeres, també hi podeu afegir les engrunes de pa que van sobrant del dia a dia (quan prepares entrepans, quan fas llesques o bé pa que queda massa sec).

Podeu provar altres coses com ara penjolls de poma, amb panses, orelles, etc. que agraden als picots i pica-soques.

També, buscant per internet, és fàcil trobar receptes per fer boles de llard o pastes per insectívors, tot és qüestió de posar-hi ganes i imaginació!

 

Font: Article publicat per l’Associació El Blauet  i cedit a TotSalt.

Text i Fotos: Alba Casals Mitjà

Mail: assocgirona@gmail.comweb: http://elblauet.blogspot.com.es

Primer discurs en català a l’ONU

0
Portada del discurs del Cap del Govern d'Andorra pronunciat a l'ONUEdifici de les Nacions Unides, Nova York, 28 de juliol de 1993. El Cap del Govern del Principal d’Andorra, Òscar Ribas i Reig s’adreça a l’Assemblea General de l’organització i ho fa amb les paraules següents:Senyor President. Senyor Secretari General. Digníssims representants dels Estats. Senyores i senyors.Avui és un dia històric per a Andorra. El meu Estat ha estat admès com a membre de l’Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junta amb les dels altres Estats. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació.Era el primer discurs que es feia íntegrament en català davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, davant de tot el món, i el va pronunciar un Cap d’Estat amb ascendència saltenca.El pare d’Òscar Ribas, Josep Ribas Frou, havia nascut a Salt i havia estat mestre nacional en la nostra vila. Per això i per honorar la seva memòria i la de tota la seva família saltenca, el Cap de Govern d’Andorra va fer donació, el 25 de setembre de 1998, del text original del discurs que havia pronunciat a l’ONU cinc anys abans.L’Ajuntament de Salt va fer-li un homenatge en el qual l’alcalde Xavier Corominas va obsequiar-lo amb un pin commemoratiu de la independència de Salt i amb dues figures dels gegants del municipi. Òscar Ribas es va mostrar molt emocionat per estar a Salt, i sobretot, per haver retrobat amb antics amics del seu pare que també van assistir a l’homenatge.L’original del discurs, de sis fulls manuscrits a una cara i autografiat, el conservem en l’Arxiu Municipal de Salt.Arxiu Municipal de Salt defence ua магазин кастрюль

Tito Dalmau

0
documentEl 25 de juliol de 1982 el jugador del Club de Futbol Salt es retirava del futbol de competició amb només 28 anys, però després de portar més de 19 anys jugant a les files del Salt.Havia començat a jugar a futbol als 9 anys quan va entrar en els equips infantils del CF Salt i ja s’hi va quedar per sempre passant per les diverses categories i defensant la samarreta blanca de l’equip. Dels 19 anys que va estar en actiu, només durant mitja temporada no va jugar amb el Salt degut a que el feien jugar en el segon equip, el dels aficionats, i ell no hi va estar d’acord i el van cedir a la UE Coma Cros.document3 - Còpia (2)La màxima categoria en la que va jugar va ser en Primera Regional i tot i que, en ocasions, va tenir ofertes interessants, ell va preferir quedar-se en el Salt “perquè el poble sempre m’ha tirat”, declarava en una entrevista. Potser per això, per aquesta fidelitat, el 25 de juliol de 1982 li van retre un merescut homenatge amb un partit contra el Girona. El resultat no va ser satisfactori pel Salt (0-3), però l’important del dia no era tan el resultat com l’homenatge que li feia l’equip i l’afició del Salt al jugador que més temps va estar entre les seves files, Josep “Tito” Dalmau.document3 - Còpia - Còpia(Nota: Les imatges són dels diaris Los Sitios de Girona i El Punt, edicions 1982/07/23 i 27)Arxiu Municipal de Salt интернет тур мцхету

Les obres del complex comercial treuen a la llum els primers vestigis del Salt prehistòric

La descoberta, no difosa fins ara, es va produir fa aproximadament un any quan Pere Cantón -«purament per intuïció», confessa-
, es va posar a buscar entre les muntanyes de runa extretes dels fonaments del complex comercial de Salt.
La sorpresa es va produir en localitzar un centenar de còdols i ascles que els arqueòlegs han identificat com a restes d´indústria lítica del paleolític inferior, amb una antiguitat d´uns 300.000 anys.
Els membres de l´Associació Arqueològica de Girona, de la qual Pere Cantón és secretari, han trobat els darrers anys a la comarca del Gironès un total de 27 assentaments del paleolític inferior i mitjà (entre 800.000 i 100.000 anys d´antiguitat).
A la zona de Salt, però, no s´havia buscat gaire, perquè es pensava que era difícil trobar restes prehistòriques perquè antigament els
aiguamolls cobrien la superfície i l´home no s´hi podia establir. Excepcionalment, però, a la zona avui coneguda com el Camí dels
Carlins, a tocar de l´autopista i de la carretera de Vilablareix, hi havia en temps prehistòrics un petit turó que sobresortia per damunt del nivell de les aigües, fet que va propiciar l´ocupació humana.
Pere Cantón explica: «Ara sabem que fa 300.000 anys, en el paleolític inferior (interglacial Mindel-Riss), un petit grup d´homínids caçadors recol·lectors nòmades, coneguts amb el nom d´Homo heidelbergensis, portadors de la cultura axeliana, els quals van ser avantpassats dels neandertals, va establir el seu campament temporalment a Salt, en el lloc anomenat Camí dels Carlins, gairebé a tocar l´antic curs de la riera Maçana».
El Museu de l´Aigua de Salt està preparant una exposició amb les restes d´indústria lítica, que s´acompanyarà d´uns plafons explicatius i un catàleg per donar a conèixer entre la població aquesta important descoberta, que situa també la població de Salt en el mapa de la prehistòria de Catalunya.
L´exposició es podrà visitar des del 19 de febrer i fins al 31 de març. Les pedres que s´hi exhibiran van ser tallades per les mans d´aquells homes nòmades i les utilitzaven per esquarterar els animals que caçaven, tractar les pells i per moltes altres tasques domèstiques.
Preguntat pel Diari de Girona, Pere Cantón ha lamentat que no s´hagués pogut fer una campanya de prospeccions arqueològiques prèvies a les obres del complex comercial, la qual cosa hauria permès trobar les restes in situ i establir exactament la seva situació en un mapa de coordenades.
Segons assegura Cantón, les obres del complex comercial, que segons els promotors s´ha d´inaugurar abans de l´estiu vinent, van buidar completament les terres d´aquell antic turonet on es van establir els homínids, de manera que ara ja no queda res més per investigar. El de Salt és el que s´anomena un jaciment amortitzat. Per fer les obres d´aquest complex es va excavar un forat d´entre 10 i 15 metres de fondària i es van moure molts metres cúbics de terra. Gràcies a la «intuïció» de Pere Cantón ara se sap que Salt va estar habitat en èpoques remotes
DANIEL BONAVENTURA
FONT: Diari de Girona –  09 DE FEBRER DE 2005

Una troballa permetria datar en el paleolític inferior la presència humana al pla de Salt

Una troballa permetria datar en el paleolític inferior la presència humana al pla de Salt

Pere Canton, secretari de l’Associació Arqueològica de Girona, va recollir cent peces del lloc on fan el centre comercial La troballa d’unes cent peces de pedra, utilitzades com a estris per dur a terme diverses tasques, feta pel secretari de l’Associació Arqueològica de Girona, Pere Canton, permetria datar, segons va comentar, la presència humana al pla de Salt en el paleolític inferior, fa 300.000 anys. Segons Canton, aficionat a l’arqueologia i autor de diversos llibres, a partir de les peces trobades es pot establir que «un grup d’homínids caçadors i recol·lectors nòmades coneguts amb el nom d’ Homo heidelbergensis , que foren avantpassats dels neandertals, van establir el seu campament temporal a Salt, al camí dels Carlins». El pròxim dia 19 de febrer està previst que s’obri al públic, al Museu de l’aigua de Salt, l’exposició L’aigua i els primers humans al pla de Salt, en què es podrà observar les peces trobades per Canton, entre les quals hi ha alguns nuclis, choppers i chopping-tools, així com algunes ascles i bifaços, típics de la indústria axeliana, en què els prototipus d’eines són pedres tallades per les dues cares. Tot això són eines utilitzades per aquests homínids preneandertals per fer diverses tasques com ara tallar, trinxar i rascar, que Canton afirma que va trobar en els munts de terra remoguts per fer el forat dels fonaments i el pàrquing soterrat del nou centre comercial i lúdic de Salt, al costat del camí dels Carlins, al costat de l’antic curs de la riera Maçana. Canton, que va rebuscar en els pilons de terra per intuïció -«tenia l’esperança que en sortís alguna cosa»-, explica que el jaciment va ser trobat «en posició secundària -terrassa dos en el sistema d’estratificació del material arrossegat pel riu-, tot i que no es disposa d’una datació absoluta, la tecnologia de les eines de pedra confirma que van ser fabricades per homínids preneandertals, cosa que ha contribuït a descobrir el patrimoni prehistòric de Salt, desconegut fins ara». De les troballes fetes, Canton n’extreu la conclusió que «el pla de Salt ha estat ocupat des de sempre, i no només per la seva situació geogràfica, sinó pels recursos naturals que oferia a animals i humans». Totes aquestes consideracions les va fer el secretari de l’Associació Arqueològica, que treballa des de fa un any en la recerca i l’estudi de les peces, en un article que va publicar al número d’aquest mes de la revista saltenca La Farga. Canton, que diu que no es vol quedar cap peça, explica que desitja que després de l’exposició, que es tancarà el 31 de març, les eines es quedin en dipòsit al museu saltenc i «si és en exposició permanent, millor.» Per datar les peces que va trobar, Canton estableix una rela ció amb un jaciment de Domeny i el pla de la Joeria de Sant Gregori: «Les peces són molt semblants a les que es van trobar allà, la tipologia és la mateixa, la del heidelbergensis axelià, i estan datades en la mateixa època. Les restes de Domeny se situen sobre una terrassa del Ter, la secundària del Puig d’en Roca, que es van descobrir sobre una colada basàltica fruit d’una erupció del puig d’Adri. La lava es va poder datar en 317.000 anys, la qual cosa significava que la terrassa de sota havia de ser més antiga, i aquesta terrassa és la que forma també el pla de Salt.» El secretari de l’Associació Arqueològica explica que aquesta entitat ha descobert 27 jaciments prehistòrics i que el seu procediment, quan fan alguna descoberta, és estudiar-la i cedir les peces al museu corresponent. Pere Canton és l’autor del catàleg Les comarques gironines. Del paleolític als visigots, en què figuren identificats i ordenats per comarques fins a 900 jaciments arqueològics. DANI CHICANO FONT: El Punt
снять машину в грузии агротрейд экспорт

Escut de Salt

escut de Salt
logotip de l'Ajuntament
Bibliografia:
  • CLARA, Josep. Elements per a una història de Salt. Revista de Girona, 86 (1r trimestre 1979) pàg 7-8. Publicació trimestral de la Diputació
  • P.M. i F. Escuts de Salt. Programa de la Festa Major, 1976. Casal de Jubilats, secció Petanca
  • Punt Diari, 28 de juny i 25 de juliol de 1984
  • Informe sobre el «Escudo de armas del Ayuntamiento de Salt (Gerona)», aprovat per la Real Academia de la Historia de Madrid, el 9 de desembre de 1949
  • Informe núm. 176, sobre l’escut heràldic de l’Ajuntement del poble de Salt, emès el 18 de setembre de 1983, per Armand de Fluvià i Escorsa, conseller heràldic, diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, assessor de l’Arxiu Nacional de Catalunya
  • Informe sobre l’escut de Salt, emès el 30 de gener de 1984, per l’Institut d’Estudis Catalans
  • Al·legacions elaborades per l’heraldista Armand de Fluvià i Escorsa, el 23 de gener de 1985
  • Al·legacions elaborades per l’heraldista Armand de Fluvià i Escorsa, el 24 de març de 1986
  • Mayol, Frederic. 60 anys de l’escut de Salt. La Farga. Revista de Salt, 261 (maig, 2009) p. 8

Durant el segle XVIII el municipi saltenc emprà un segell rodó amb el nom rodat de la població i uns elements ornamentals, entre els quals hi destaca una creu. Després, durant el XIX i primers anys del XX, en gastà un altre amb l’escut de Castella i Lleó. De fet, doncs, no existí cap escut propi de Salt -cal no confondre un escut amb un segell- fins que, el 1949, l’ajuntament n’encarregà la confecció d’un que, finalment, seria aprovat per Madrid* i adoptat per altres entitats culturals o esportives de la vila, bé que introduint-hi elements específics de cada associació. Aquest escut de Salt, ben conegut i divulgat de llavors ençà, es compon d’una corona de príncep, la qual al·ludeix al Principat de Girona, les barres catalanes, una espiga de blat per representat l’agricultura i una roda de molí sobre unes aigües per simbolitzar la indústria. Només a títol complementari, podem fer un esment de l’escut que Manuel Bassa inclou en un llibre sobre els escuts dels pobles de Catalunya i que no ha tingut cap trascendència al poble. Duu les armes del comtat de Barcelona i al peu, en punta, una creu patada i eixemplada negra. L’autor reconeix que la creu no diu res de Salt, però l’adopta d’aquell primitiu segell del segle XVIII.

A principis de l’any 1984, l’ajuntament va sol·licitar a l’Institut d’Estudis Catalans la confecció d’un projecte d’escut oficial de la vila (L’informe fou signat per R. Aramon i Serra a Barcelona, el dia 30 de gener de 1984). Més tard, i en un acord del Ple municipal, donaven les gràcies a aquest institut, però decidien de continuar amb el mateix escut que havia presidit fins aleshores els actes oficials del municipi.

escut1escut2escut3escut4escut5escut7
Per Veure els Escuts mirar el detall/descripció de les imatges.
  1. Un antic segell rodó amb el nom de Salt donant la volta a una creu (1790-1850), ja esmentat al Diccionari de la Llengua Catalana, Ed. Salvat i i Cia, s.C. i publicat també pel Sr. F. Carreras Candi a la seva Geografia General de Catalunya
  2. Escut de la vila projectat i dibuixat pels mestres Moreno, pare i fill, l’any 1924, i ara reproduït pel Sr. Vila i Fàbrega. El salt d’aigua simbolitza de manera molt adient el nom de la vila
  3. El mateix escut, modificat en la forma, però contenint els mateixos elements, fou adoptat per la societat Casal Saltenc, durant 1932-1936
  4. L’any 1949 l’Ajuntament, a proposta del batlle Sr. Joaquim Muñoz, decideix dotar a la Vila d’un escut. S’adopta el dels Srs. Moreno que compta ja, si bé de manera no oficial, 25 anys d’existència. El ple del consistori decideix afegir-hi una espiga i una roda dentada, segons el disseny dels Srs. Mitjà de Salt i Riuró de Girona
  5. Escut que segons l’heraldista Manuel Bassa i Armengol (1968), hauria de ser el representatiu de la Vila
  6. Proposta d’escut que va fer l’Institut d’Estudis Catalans, el 30 de gener de 1984, segons l’informe emès per la seva Secció Històrico-Arqueològica a proposta de la Direcció General d’Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya
escut6

Escut actual de Salt aprovat per la Dirección General de Administración Local del Ministerio de Gobernación el 1950, després d’un dictament favorable emès per la Real Academia de la Historia de Madrid l’any 1949.

*L’informe sobre l’escut de Salt, emès pel Marqués de Saltillo, va ser aprovat per la Real Academia de la Historia el dia 9 de desembre de 1949 i va aparèixer al: Boletín de la Real Academia de la Historia, 126. Madrid, 1950, pàg. 321-322.

Logotip de l’Ajuntament

El mes de juny de 1984, l’Ajuntament va decidir convocar un concurs públic per a la realització del disseny del logotip municipal que, des del moment que s’aprovés havia d’encapçalar els documents de l’Ajuntament, senyalitzar els vehicles municipals o qualsevol altre lloc on hagués d’anar l’escut de la vila i la inscripció de l’Ajuntament. El motiu pel qual l’Ajuntament volia disposar del logotip era per substituir en la pràctica quotidiana de la l’institució l’escut oficial, que així quedava reservat només per a ser utilitzat en llocs d’honor. El veredicte del concurs es va donar el dia 23 de juliol de 1984 i el va guanyar Ramon Berga i Agullana de Barcelona. (Punt Diari, 28 de juny i 25 de juliol de 1984)

видеокамеры text document translation

El grup 13 Escupin-Pint

El Grup 13 Escu-Pint va ser un grup de joves i inquiets artistes saltencs que l’any 1969 es van reunir per fer una exposició de les seves obres.

Programa de l'exposició de l'any 1969

El nom, idea del pintor i escultor saltenc, Lluís Mateu, feia referència al nombre de membres del grup (tot i que, curiosament, al principi el formaven 11 persones) o a la idea del 13 com a número maleït, i al fet de «esculpir» i «pintar». Aquesta primera exposició del grup va tenir lloc en la Sala municipal d’exposicions de la biblioteca municipal la setmana del 22 al 29 de juliol de 1969, durant la Festa Major. La presentació del catàleg va anar a càrrec d’en Pau Masó que va qualificar-la de «(…) notable manifestació col·lectiva d’Art, de qualitat ben remarcable i d’interès indiscutible». Els artistes que hi van participar van ser: Jordi Barris, Ramón Dalmau, Cinto Díaz i Vila, J. Fornells Vila, Marta Font, Jordi Gispert, Lluís Mateu, L. Molins Mateu, Àngel López, Joan Planas i Guillem Terribas.

Després de l’èxit d’aquesta exposició, el grup no es va tornar a reunir fins la Festa Major de l’any 1972 en que, del 22 de juliol al 6 d’agost, en la Sala d’exposicions de la Parròquia de Sant Jaume, varen fer una nova mostra col·lectiva que va rebre una molt bona crítica en l’edició del diari Los Sitios del 30 de juliol de 1972:

Programa de l'exposició de 1972

«El conjunto es notable y su presentación con ese marcado carácter sencillo y elegante que suelen tener los jóvenes de hoy resulta agradabilísima y uno se siente atraído por las esculturas, por las acuarelas, por el dibujo, por los grabados y por cuanto se expone.»

En aquesta ocasió els artistes que van presentar la seva obra varen ser: Jordi Arbusé, Ignasi Calleja, Creus Dalgà, Ramón Dalmau, J. Fornells Vilà, Marta Font, Jordi Gispert, Josep Gonzàlez, Enric Masferrer, Lluís Mateu, L. Molins Mateu, Maria Plana, Joan Planas, Joan Pujol, Benet Quintana, Guillem Terribas, Dolors Vidal i Concepció Vivolas. Un altre cop el grup de «13» no coincidia, doncs eren 18 els artistes que exposaven.

La mateixa exposició es va presentar del 19 al 31 d’agost de 1972 al Casal Palamosí de Palamós.

Cartell de l'exposició a Palamós

Després d’això, el grup, que tenia intenció de crear més coses i ser molt actiu, no es va reunir més.

A l’Arxiu Municipal de Salt naturalment no tenim les obres que s’hi van exposar, però sí els programes de les exposicions, el retall del diari Los Sitios i diversa documentació del grup. Tot plegat forma el petit Fons 309 Grup 13 Escu-Pint.

Una bona proposta que, malauradament, no va anar més enllà

Arxiu Municipal de Salt

чехлы на apple translation arabic to english