Parlar de l’emblemàtic cinema Núria (carrer Major, 202-204), quan encara està tan recent en la memòria col·lectiva de tot un poble i no l’hem viscut directament, és molt difícil. Per això des d’aquí farem dues coses:Donar-vos l’oportunitat de parlar del Núria Fer un repàs de les dades objectives conservades a l’Arxiu municipal de Salt, en els llibres de Contribució Industrial. De totes maneres hem de començar aquest repàs objectiu de forma contradictòria: ens hem de basar en suposicions. Sabem que el senyor Coma-Cros va comprar un cinema que ja existia abans de la Guerra Civil…La primera dada que tenim és la data d’alta en la Contribució industrial: 7 d’octubre de 1929 (5 dies abans que el cinema del Centre Republicà, del qual en parlarem en una altra ocasió). L’apunt que tenim és que el senyor Ricard Gubau Cos dóna d’alta un cinema de 10 funcions al carrer Hernan Cortés s/n (actualment c/ Llarg) amb 100 localitats de 1ª i 50 de 2ª a 0,40 i 0,20 pessetes respectivament. Les funcions comencen el dia 13 d’octubre.El 13 de gener de 1932, amb l’obertura del Centre Obrer de Cultura «La Floreal» al carrer Hernan Cortés, 68, es dóna d’alta una sala de cinema.A partir d’aquesta data li perdem la pista. Continuava funcionant? Hem d’entendre que fins l’any 1936 sí. El que tenim és una dada de l’any 1933 mitjançant la qual sabem que el senyor Gubau, el 31 de març, tanca la cafeteria situada al carrer Ignasi Iglesias (abans de la República, Hernán Cortés) número 15, però no se’ns diu res de la sala de cinema.

 Per la foto que hem reproduït, el local del cinema va patir molts desperfectes durant la Guerra Civil, però tot i això l’any 1939 (no ho tenim documentat) el senyor Joan Coma-Cros Cazes el va comprar i el 10 de juny de 1944, després d’entrebancs burocràtics i d’obres, es va inaugurar el nou i flamant cinema amb el nom, ara ja sí, de Núria, posat en honor de la seva muller, Núria Raventós. La sala tenia una capacitat de 324 localitats.L’any 1945 l’entrada costava 2 pessetes i la programació anava a càrrec dels germans Esteve i Lluís Gubau Massana (fills d’en Ricard?).

Tornem a tenir un salt d’anys i no trobem més dades fins el 1960 en que el 8 d’agost s’inicia un expedient d’obres (28/1960) per ampliar i reformar la galeria, l’arquitecte serà un conegut del poble, el senyor Claudi Díaz.El 1962 els germans Gubau compren el cinema a Joan Coma-Cros. Aquesta dada no la tenim documentada tampoc.El 17 de juliol de 1963 s’inicia un altre expedient d’obres (43/1963) per tal d’ampliar i reformar el local. L’arquitecte serà aquest cop el senyor José Rosa Casadevall.El següent apunt que trobem és de l’any 1965 pel qual el propietari, el senyor Lluís Gubau Massana, dóna d’alta el cinema amb l’adreça de José Antonio, 117. Les obres van durar gairebé dos anys? Va estar tancat tot aquell temps?Després d’això només trobem que el 1984 se li va fer una inspecció tècnica. I la data fatídica:Al maig de 1985, fa just 30 anys, la pantalla del Cinema Núria va emmudir per sempre més.Posteriorment el cinema es va convertir amb una bolera amb taules de billar (1988-1995) i finalment, el 9 de maig de 2003, se li va donar l’ús que té en l’actualitat: la biblioteca infantil Massagran.Va desaparèixer un emblemàtic cinema, però per sort, l’edifici encara existeix i segueix oferint màgia i diversió als més petits en forma de llibres. 

FONT: Arxiu Municipal de Salt options набор

Dins la nostra crida que varem fer per a la recuperació i divulgació de les petites (o molt grans) històries i records dels saltencs i saltenques, la setmana passada varem rebre un nou correu electrònic que deia així:

Benvolguts, Vaig demanar a la meva tia Maria Gràcia que escrigués algun dels seus records del temps de la Guerra a Salt, on va passar tota la seva infantesa, i us he passat el seu manuscrit al tractament de textos per si us interessa posar-ho a la vostra pàgina web. També us adjunto dues fotos de la classe i la senyoreta que descriu, i una de la Maria Gràcia dintre aquest grup.  Ben cordialment.

A continuació reproduïm íntegrament la història i us recomanem fermament la seva lectura:

UNA INFÀNCIA EN GUERRA (Records de la Maria Gràcia Bosch i Alsina)

Molts varen ser els canvis que recordo es produïren en la meva família en els anys de la Guerra, que varen afectar la meva infantesa, i els records són per mi ben vius encara. Tenia vuit anys i no valorava pas tot el que representa una guerra, però recordo com si fos avui quan amb el pare vàrem anar acompanyar el meu germà Pere, que marxava a lluitar al front, fins al convent de Sant Domènec, aleshores caserna militar. També la falta de pa va deixar empremta en la meva infantesa. Però sobretot el que m’afectà més personalment van ser els canvis a l’escola: Abans d’iniciar-se la Guerra anava a l’escola de les Germanes Dominiques, col·legi només per a nenes, on els matins fèiem classe de gramàtica, matemàtiques, geografia, lectura…, i a les tardes fèiem labors. L’any 1936, que varen fer marxar les monges del convent, tot va canviar. En les mateixes aules hi anàvem nens i nenes junts, i va venir de mestra una noia de Girona, la senyoretaAsunción, molt bona noia de qui guardo un bon record. A l’hora del pati els nostres jocs mostraven l’ambient que respiràvem: els nens eren aviadors i les nenes infermeres, la guerra era també protagonista dels nostres jocs. Tot va canviar, en el curs 1937-1938 va venir un professor amb un caràcter canviant i violent, picava els alumnes, però malgrat que a mi no em va tocar mai estava molt espantada i anar a l’escola es va convertir per mi en un calvari. De gran he pensat en el comportament d’aquell professor, de qui recordo nom i cognom, i crec que el que li faltava era un tractament psiquiàtric.

Els meus pares varen dir prou! I vaig deixar d’anar a l’escola pública. Els matins anava a una casa particular que la tieta, que tenia el magisteri, donava classes a nens i nenes, per a poder subsistir, doncs els del Comitè de Salt havien mort al seu germà, que era veterinari. Vaig aprendre molt, i en conservo un bon record de respecte i amabilitat. A les tardes, anava a casa d’una senyora, amb la mare molt velleta, ens ensenyava labors: a fer punt de creu, brodar, aprendre a cosir…, també varen matar al seu germà, que era capellà.

Els anys 1937 i 1938 veiem passar els petits avions de reconeixement, en dèiem rates, i una estona després arribaven els avions de motors pesats, aquests portaven les bombes, que a Salt no en va caure cap que recordi. Però quan passaven avions anàvem amb la mare a amagar-nos sota els pallers de l’era de Can Jaques, que era davant mateix de casa, però el pare anava a refugiar-se a les hortes de La Baixada, actual Parc Monar, que s’hi veia més segur. Un d’aquests dies vaig anar a comprar a Can Ministral, una botiga de queviures que hi havia prop de casa, tenien la ràdio a la botiga i en entrar vaig escoltar que deia: “Gironins, tots als refugis, gironins perill de bombardeig”. Corrents cap a casa, i amb la mare cap a l’era d’en Jaques. Va passar un home que ens va dir que, si bombardejaven, havíem de mossegar un pal perquè si queia una bomba a prop amb les dents ens podíem tallar la llengua.

Aquests són alguns dels meus records d’infantesa, records d’una guerra que els que la vàrem haver de patir no l’oblidarem mai.

Maria Gràcia Bosch i Alsina

Moltes gràcies a la Maria Gràcia per escriure aquests records i al seu nebot, per enviar-nos-els.

FONT: Arxiu Municipal de Salt

планшет how do i use a hookah

Edifici de les Nacions Unides, Nova York, 28 de juliol de 1993. El Cap del Govern del Principal d’Andorra, Òscar Ribas i Reig s’adreça a l’Assemblea General de l’organització i ho fa amb les paraules següents:Senyor President. Senyor Secretari General. Digníssims representants dels Estats. Senyores i senyors.Avui és un dia històric per a Andorra. El meu Estat ha estat admès com a membre de l’Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junta amb les dels altres Estats. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació.Era el primer discurs que es feia íntegrament en català davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, davant de tot el món, i el va pronunciar un Cap d’Estat amb ascendència saltenca.El pare d’Òscar Ribas, Josep Ribas Frou, havia nascut a Salt i havia estat mestre nacional en la nostra vila. Per això i per honorar la seva memòria i la de tota la seva família saltenca, el Cap de Govern d’Andorra va fer donació, el 25 de setembre de 1998, del text original del discurs que havia pronunciat a l’ONU cinc anys abans.L’Ajuntament de Salt va fer-li un homenatge en el qual l’alcalde Xavier Corominas va obsequiar-lo amb un pin commemoratiu de la independència de Salt i amb dues figures dels gegants del municipi. Òscar Ribas es va mostrar molt emocionat per estar a Salt, i sobretot, per haver retrobat amb antics amics del seu pare que també van assistir a l’homenatge.L’original del discurs, de sis fulls manuscrits a una cara i autografiat, el conservem en l’Arxiu Municipal de Salt.Arxiu Municipal de Salt defence ua магазин кастрюль

El 25 de juliol de 1982 el jugador del Club de Futbol Salt es retirava del futbol de competició amb només 28 anys, però després de portar més de 19 anys jugant a les files del Salt.Havia començat a jugar a futbol als 9 anys quan va entrar en els equips infantils del CF Salt i ja s’hi va quedar per sempre passant per les diverses categories i defensant la samarreta blanca de l’equip. Dels 19 anys que va estar en actiu, només durant mitja temporada no va jugar amb el Salt degut a que el feien jugar en el segon equip, el dels aficionats, i ell no hi va estar d’acord i el van cedir a la UE Coma Cros.La màxima categoria en la que va jugar va ser en Primera Regional i tot i que, en ocasions, va tenir ofertes interessants, ell va preferir quedar-se en el Salt “perquè el poble sempre m’ha tirat”, declarava en una entrevista. Potser per això, per aquesta fidelitat, el 25 de juliol de 1982 li van retre un merescut homenatge amb un partit contra el Girona. El resultat no va ser satisfactori pel Salt (0-3), però l’important del dia no era tan el resultat com l’homenatge que li feia l’equip i l’afició del Salt al jugador que més temps va estar entre les seves files, Josep “Tito” Dalmau.(Nota: Les imatges són dels diaris Los Sitios de Girona i El Punt, edicions 1982/07/23 i 27)Arxiu Municipal de Salt интернет тур мцхету

снять машину в грузии агротрейд экспорт

видеокамеры text document translation

El Grup 13 Escu-Pint va ser un grup de joves i inquiets artistes saltencs que l’any 1969 es van reunir per fer una exposició de les seves obres.

El nom, idea del pintor i escultor saltenc, Lluís Mateu, feia referència al nombre de membres del grup (tot i que, curiosament, al principi el formaven 11 persones) o a la idea del 13 com a número maleït, i al fet de «esculpir» i «pintar». Aquesta primera exposició del grup va tenir lloc en la Sala municipal d’exposicions de la biblioteca municipal la setmana del 22 al 29 de juliol de 1969, durant la Festa Major. La presentació del catàleg va anar a càrrec d’en Pau Masó que va qualificar-la de «(…) notable manifestació col·lectiva d’Art, de qualitat ben remarcable i d’interès indiscutible». Els artistes que hi van participar van ser: Jordi Barris, Ramón Dalmau, Cinto Díaz i Vila, J. Fornells Vila, Marta Font, Jordi Gispert, Lluís Mateu, L. Molins Mateu, Àngel López, Joan Planas i Guillem Terribas.

Després de l’èxit d’aquesta exposició, el grup no es va tornar a reunir fins la Festa Major de l’any 1972 en que, del 22 de juliol al 6 d’agost, en la Sala d’exposicions de la Parròquia de Sant Jaume, varen fer una nova mostra col·lectiva que va rebre una molt bona crítica en l’edició del diari Los Sitios del 30 de juliol de 1972:

«El conjunto es notable y su presentación con ese marcado carácter sencillo y elegante que suelen tener los jóvenes de hoy resulta agradabilísima y uno se siente atraído por las esculturas, por las acuarelas, por el dibujo, por los grabados y por cuanto se expone.»

En aquesta ocasió els artistes que van presentar la seva obra varen ser: Jordi Arbusé, Ignasi Calleja, Creus Dalgà, Ramón Dalmau, J. Fornells Vilà, Marta Font, Jordi Gispert, Josep Gonzàlez, Enric Masferrer, Lluís Mateu, L. Molins Mateu, Maria Plana, Joan Planas, Joan Pujol, Benet Quintana, Guillem Terribas, Dolors Vidal i Concepció Vivolas. Un altre cop el grup de «13» no coincidia, doncs eren 18 els artistes que exposaven.

La mateixa exposició es va presentar del 19 al 31 d’agost de 1972 al Casal Palamosí de Palamós.

Després d’això, el grup, que tenia intenció de crear més coses i ser molt actiu, no es va reunir més.

A l’Arxiu Municipal de Salt naturalment no tenim les obres que s’hi van exposar, però sí els programes de les exposicions, el retall del diari Los Sitios i diversa documentació del grup. Tot plegat forma el petit Fons 309 Grup 13 Escu-Pint.

Una bona proposta que, malauradament, no va anar més enllà

Arxiu Municipal de Salt

чехлы на apple translation arabic to english

Article publicat a la Revista de Salt, La Farga, suplement d’estiu núm. 25Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, o la Gran Guerra, com s’anomenava a l’època.El desencadenant del conflicte va tenir lloc el 28 de juny de 1914 quan l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria, hereu de la corona d’Habsburg, i la seva dona van ser assassinats a Sarajevo. Però la inestabilitat venia de temps enrere per diferents motius: l’agressiva política exterior de l’imperi austrohongarès, l’afany expansionista d’Alemanya, que volia tenir un imperi similar al britànic, que controlava gairebé el 20% de la superfície terrestre; el conflicte dels Balcans i les rivalitats colonials.Després d’assegurar-se el suport d’Alemanya, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol, just un mes després de l’assassinat de l’arxiduc. La majoria dels països europeus s’hi van veure involucrats d’una manera o una altra i es van formar els dos grans blocs contendents: la Triple Entesa, els “aliats”, encapçalats per França, Gran Bretanya i Rússia, i més tard amb la incorporació d’Itàlia, Sèrbia, Bèlgica, Grècia, Montenegro, Romania, Japó, Portugal i finalment els Estats Units; i la Quàdruple Aliança, o “potències centrals”, formada per l’Imperi otomà, Alemanya, Àustria-Hongria i Bulgària.Espanya es va mantenir neutral en el conflicte, sobretot per dos factors principals: estava centrada gairebé exclusivament en els interessos al Marroc – on hi havia la major part de l’exèrcit –, i per la debilitat espanyola en tots els terrenys. A més d’això, encara s’arrossegava la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, la guerra del Marroc i la creixent inestabilitat social i política. Francesc Cambó ho va reflectir molt bé amb les seves paraules: «Som neutrals perquè no podem ser altra cosa». No obstant això, la societat no vivia aliena al conflicte que es produïa a l’altre costat de la frontera i es van adoptar diferents posicions sobre la guerra: mentre que per a la dreta social i política, Alemanya representava l’ordre i l’autoritat, per a l’esquerra, França i Gran Bretanya representaven la llibertat, la raó i el progrés.A Catalunya la situació era igual que a la resta del país. La guerra es veia com una cosa europea, una mica llunyana, però que indirectament també afectava la vida quotidiana: el carbó mineral, la farina i la llet, productes de primera necessitat, s’encarien dia a dia ifins i tot alguns eren difícils de trobar al mercat o els preus eren tan astronòmics a causa de l’especulació que no es podien pagar. Es van fer intents polítics de regular els preus i els mercats, sense cap èxit. Enmig d’aquesta situació no va ser estrany que un nombrós grup d’espanyols, i també de catalans, exaltats pel clima que s’hi vivia, s’allistés de forma voluntària per fer la “Gran Guerra”. La majoria d’aquests homes, sobretot dels catalans, es van enrolar a les files de l’exèrcit regular francès i van ser destinats a la Legió Estrangera, en no tenir la nacionalitat francesa.Només hem trobat un saltenc en la «Llista dels ‘voluntaris catalans’ que van participar en la Gran Guerra de 1914-1918 al costat de les potències aliades» confeccionada pel Dr. Solé i Plà, d’entre tots aquests voluntaris. Era en Florenci Baroles i Corominas, de 29 anys, nascut a Salt i del qual no se sap com va acabar la guerra, tot i que sembla que potser es va poder llicenciar.A l’Arxiu Municipal de Salt tenim, però, les proves de la col·laboració i solidaritat del poble de Salt amb els països en guerra des d’un moment ben proper a l’inici del conflicte: en l’acta del Ple de l’Ajuntament de Salt del 30 d’agost de 1914, es fa esment de la lectura de la circular núm. 138, de data 25 d’agost, del governador civil de la província referent a la suscripción nacional iniciada por S.M. la Reina Dª Victoria (q.D.g) para el socorro de los obreros que en situación de miseria regresan a España por las excepcionales circunstancias porque el mundo atraviesa. L’ajuntament, per unanimitat, va acordar la constitució immediata de la Junta Municipal pel socors d’aquestes persones. A més, tenint en compte la grandiosidad del particular de que se trata, va acordar contribuir amb 50 pessetes a aquesta subscripció.El 20 d’abril de 1916, gairebé dos anys després d’iniciada la guerra, un nou acord de l’Ajuntament de Salt estableix donar suport a la iniciativa de l’Ajuntament de Lemoa (Biscaia) de rendir justísimo homenaje de admiración a su Majestad el Rey D. Alfonso XIII (q.D.g) por la obra de redención que realiza al gestionar felizmente, la libertad de tantos seres condenados a cautiverio y muerte por tribunales militares en las naciones beligerantes y demás innumerables actos de la más elevada caridad y misericordia.En les actes del Ple de l’Ajuntament de Salt no hi ha cap més esment a la Gran Guerra fins poc més d’un any després de la seva finalització. Aquesta referència, però, té una gran importància en demostrar que molts homes de les comarques gironines van participar voluntàriament en la guerra. L’acta del 7 d’agost de 1919 diu així: El Sr. Presidente da cuenta al Municipio de que la suscripción de la Tómbola a beneficio de las madres, viudas y huérfanos de los soldados voluntarios catalanes de esta provincia que murieron en defensa de Francia, ha dado el resultado de haberse recaudado en este Ayuntamiento la cantidad de treinta y tres pesetas, cuya cantidad desde luego esta Presidencia remitirá a Mr. Henri Orlandi, Cónsul de Francia en Port-Bou (…).La darrera mostra de solidaritat del poble de Salt porta per data el 15 de juny de 1920, just dos anys després d’acabada la guerra: l’alcalde de Salt, el senyor Josep Xifra i Xifra, impulsà l’adopció d’un acord, que va ser ratificat per unanimitat, per tal de concedir una subvenció de 50 pessetes per les despeses del viatge a Espanya d’uns nens austríacs víctimes de la guerra.Desprès d’aquesta anotació ja no trobem cap més referència a la Gran Guerra en les actes de l’Ajuntament de Salt, ni en cap altra documentació de la que es conserva a l’Arxiu Municipal de Salt. Això ens porta a demanar-vos si teniu alguna història, algun document, alguna fotografia dels vostres avis… que ens ajudi a completar la visió saltenca d’aquest període històric. Si és així us podeu posar en contacte amb nosaltres al correu electrònic arxiu@salt.cat o a les nostres instal·lacions de la Factoria Cultural Coma Cros – Naus Guixeres.Per saber més:– “La Primera Guerra Mundial. El conflicte que va canviar el món”. Monogràfic especial. Revista Sàpiens. GrupCultura03 sàpiens publicacions. Barcelona. Núm. 143, juny 2014– Tusell, Javier. “Manual de Historia de España. Vol. 6. Siglo XX”. Editorial Historia 16, Madrid 1994. Pàg. 137-222– Alberch, Xavier. Burch, Josep. “Història de les Comarques Gironines. Volum III. Història del Gironès”. Diputació de Girona. Girona, 2002. Pàg. 564-569– Martínez Fiol, David. «Els ‘voluntaris catalans’ a la Gran Guerra (1914-1918). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1991– Arxiu Municipal de Salt. Fons 100 Ajuntament de Salt. Sèrie I.1.1. Llibres d’Actes de Ple (1914-1920) Fitxes 1810, 2818, 2829 i 2830Arxiu Municipal de Salt минкульт лучшие копии смартфонов

Dimarts, 28 de juny de 1910Són dos quarts de set del vespre quan, en el portal de l’edifici número 17 del carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) de Barcelona, un noi troba una bomba amagada dins d’un sac preparada per esclatar.És just una hora en que l’animació del carrer és més elevada: molts treballadors passen per aquest carrer per anar del centre de la ciutat a casa seva, al barri del Poble Sec, o per anar fins al Paral·lel a esbargir-se una mica. Ràpidament avisen la policia que acordona la zona per evitar el que es podia haver convertit en una matança. Però la gent sent curiositat i en lloc de marxar es queda a veure que passa.Una hora més tard, a dos quarts de vuit, arribava per fi el nou carro blindat que l’Alcalde de Barcelona ha destinat per transportar explosius fins el camp de la Bota, un terreny de les afores de la ciutat on es fan explosionar els nombrosos artefactes que es troben disseminats per tot Barcelona en aquells anys convulsos on els atemptats i els aldarulls eren pa de cada dia.Dos guàrdies municipals i un tercer fora de servei que es troba al carrer en el moment d’arribar el carro blindat, agafen el sac amb la bomba amb les degudes precaucions i el dipositen dins el carro blindat. Ara només queda portar-la a la Bota. Però el camí és perillós, s’ha de conduir el carro amb prudència pel rierol que baixa per la Rambla en direcció al passeig de Colom.Ja són gairebé a tocar al final de la Rambla, al pla on hi ha la caserna de les Drassanes, davant del quiosc del tramvia i l’urinari públic quan la irregularitat del terra provoca que el vehicle faci un moviment brusc i la bomba esclata amb tota la seva potència. Els efectes de l’explosió són devastadors perquè el carro blindat ha servit a l’artefacte de capsa de ressonància i ha disparat fragments del carro destrossat a gran distància. El terra queda ple de les restes cremades. Els vidres dels edificis propers, la caserna de les Drassanes i el Banc de Barcelona, han desaparegut i a les seves façanes queda l’empremta dels projectils.El pànic s’ha apoderat de la zona. La gent fuig aterrada en totes direccions. Hi ha vuit homes ensangonats, més morts que vius. Els ferits són els tres guàrdies que conduïen el vehicle blindat i cinc homes que es trobaven en el lloc dels fets en el moment de l’explosió. Un d’ells, Abelardo Salvador Sanjermes, un noi de 22 anys que estava esperant el tramvia a la parada, és el que està en pitjor estat i no es pot fer res per salvar-li la vida.En el moment de l’explosió passava pel lloc del succés el carruatge del marquès de Camps. El senyor Carles de Camps va resultar il·lès, però no així el seu cotxer, Salvador Galtier, que va ser ferit en el baix ventre per un projectil. Per sort no va ser una ferida de gravetat.A conseqüència d’aquesta explosió es criticar durament les autoritats per les deficiències en el transport d’explosius amb carros blindats. L’alcalde de Barcelona es va defensar de les crítiques adduint que el carro accidentat complia totes les mesures de seguretat i que no s’havia escatimat cap recurs en la seva construcció. De totes maneres, per la construcció d’un nou vehicle va demanar l’assessorament dels enginyers militars del cos d’artilleria que van idear un sistema que, en cas d’explotar, absorbís l’ona expansiva i evités que les restes de la bomba destrossessin la caixa del vehicle.FONT: Arxiu Municipal de Saltcoco курс