El 25 de juliol de 1982 el jugador del Club de Futbol Salt es retirava del futbol de competició amb només 28 anys, però després de portar més de 19 anys jugant a les files del Salt.Havia començat a jugar a futbol als 9 anys quan va entrar en els equips infantils del CF Salt i ja s’hi va quedar per sempre passant per les diverses categories i defensant la samarreta blanca de l’equip. Dels 19 anys que va estar en actiu, només durant mitja temporada no va jugar amb el Salt degut a que el feien jugar en el segon equip, el dels aficionats, i ell no hi va estar d’acord i el van cedir a la UE Coma Cros.La màxima categoria en la que va jugar va ser en Primera Regional i tot i que, en ocasions, va tenir ofertes interessants, ell va preferir quedar-se en el Salt “perquè el poble sempre m’ha tirat”, declarava en una entrevista. Potser per això, per aquesta fidelitat, el 25 de juliol de 1982 li van retre un merescut homenatge amb un partit contra el Girona. El resultat no va ser satisfactori pel Salt (0-3), però l’important del dia no era tan el resultat com l’homenatge que li feia l’equip i l’afició del Salt al jugador que més temps va estar entre les seves files, Josep “Tito” Dalmau.(Nota: Les imatges són dels diaris Los Sitios de Girona i El Punt, edicions 1982/07/23 i 27)Arxiu Municipal de Saltинтернеттур мцхету
La descoberta, no difosa fins ara, es va produir fa aproximadament un any quan Pere Cantón -«purament per intuïció», confessa-
, es va posar a buscar entre les muntanyes de runa extretes dels fonaments del complex comercial de Salt.
La sorpresa es va produir en localitzar un centenar de còdols i ascles que els arqueòlegs han identificat com a restes d´indústria lítica del paleolític inferior, amb una antiguitat d´uns 300.000 anys.
Els membres de l´Associació Arqueològica de Girona, de la qual Pere Cantón és secretari, han trobat els darrers anys a la comarca del Gironès un total de 27 assentaments del paleolític inferior i mitjà (entre 800.000 i 100.000 anys d´antiguitat).
A la zona de Salt, però, no s´havia buscat gaire, perquè es pensava que era difícil trobar restes prehistòriques perquè antigament els
aiguamolls cobrien la superfície i l´home no s´hi podia establir. Excepcionalment, però, a la zona avui coneguda com el Camí dels
Carlins, a tocar de l´autopista i de la carretera de Vilablareix, hi havia en temps prehistòrics un petit turó que sobresortia per damunt del nivell de les aigües, fet que va propiciar l´ocupació humana.
Pere Cantón explica: «Ara sabem que fa 300.000 anys, en el paleolític inferior (interglacial Mindel-Riss), un petit grup d´homínids caçadors recol·lectors nòmades, coneguts amb el nom d´Homo heidelbergensis, portadors de la cultura axeliana, els quals van ser avantpassats dels neandertals, va establir el seu campament temporalment a Salt, en el lloc anomenat Camí dels Carlins, gairebé a tocar l´antic curs de la riera Maçana».
El Museu de l´Aigua de Salt està preparant una exposició amb les restes d´indústria lítica, que s´acompanyarà d´uns plafons explicatius i un catàleg per donar a conèixer entre la població aquesta important descoberta, que situa també la població de Salt en el mapa de la prehistòria de Catalunya.
L´exposició es podrà visitar des del 19 de febrer i fins al 31 de març. Les pedres que s´hi exhibiran van ser tallades per les mans d´aquells homes nòmades i les utilitzaven per esquarterar els animals que caçaven, tractar les pells i per moltes altres tasques domèstiques.
Preguntat pel Diari de Girona, Pere Cantón ha lamentat que no s´hagués pogut fer una campanya de prospeccions arqueològiques prèvies a les obres del complex comercial, la qual cosa hauria permès trobar les restes in situ i establir exactament la seva situació en un mapa de coordenades.
Segons assegura Cantón, les obres del complex comercial, que segons els promotors s´ha d´inaugurar abans de l´estiu vinent, van buidar completament les terres d´aquell antic turonet on es van establir els homínids, de manera que ara ja no queda res més per investigar. El de Salt és el que s´anomena un jaciment amortitzat. Per fer les obres d´aquest complex es va excavar un forat d´entre 10 i 15 metres de fondària i es van moure molts metres cúbics de terra. Gràcies a la «intuïció» de Pere Cantón ara se sap que Salt va estar habitat en èpoques remotes
DANIEL BONAVENTURA
FONT: Diari de Girona – 09 DE FEBRER DE 2005
Una troballa permetria datar en el paleolític inferior la presència humana al pla de Salt
Una troballa permetria datar en el paleolític inferior la presència humana al pla de Salt
Pere Canton, secretari de l’Associació Arqueològica de Girona, va recollir cent peces del lloc on fan el centre comercial La troballa d’unes cent peces de pedra, utilitzades com a estris per dur a terme diverses tasques, feta pel secretari de l’Associació Arqueològica de Girona, Pere Canton, permetria datar, segons va comentar, la presència humana al pla de Salt en el paleolític inferior, fa 300.000 anys. Segons Canton, aficionat a l’arqueologia i autor de diversos llibres, a partir de les peces trobades es pot establir que «un grup d’homínids caçadors i recol·lectors nòmades coneguts amb el nom d’ Homo heidelbergensis , que foren avantpassats dels neandertals, van establir el seu campament temporal a Salt, al camí dels Carlins». El pròxim dia 19 de febrer està previst que s’obri al públic, al Museu de l’aigua de Salt, l’exposició L’aigua i els primers humans al pla de Salt, en què es podrà observar les peces trobades per Canton, entre les quals hi ha alguns nuclis, choppers i chopping-tools, així com algunes ascles i bifaços, típics de la indústria axeliana, en què els prototipus d’eines són pedres tallades per les dues cares. Tot això són eines utilitzades per aquests homínids preneandertals per fer diverses tasques com ara tallar, trinxar i rascar, que Canton afirma que va trobar en els munts de terra remoguts per fer el forat dels fonaments i el pàrquing soterrat del nou centre comercial i lúdic de Salt, al costat del camí dels Carlins, al costat de l’antic curs de la riera Maçana. Canton, que va rebuscar en els pilons de terra per intuïció -«tenia l’esperança que en sortís alguna cosa»-, explica que el jaciment va ser trobat «en posició secundària -terrassa dos en el sistema d’estratificació del material arrossegat pel riu-, tot i que no es disposa d’una datació absoluta, la tecnologia de les eines de pedra confirma que van ser fabricades per homínids preneandertals, cosa que ha contribuït a descobrir el patrimoni prehistòric de Salt, desconegut fins ara». De les troballes fetes, Canton n’extreu la conclusió que «el pla de Salt ha estat ocupat des de sempre, i no només per la seva situació geogràfica, sinó pels recursos naturals que oferia a animals i humans». Totes aquestes consideracions les va fer el secretari de l’Associació Arqueològica, que treballa des de fa un any en la recerca i l’estudi de les peces, en un article que va publicar al número d’aquest mes de la revista saltenca La Farga. Canton, que diu que no es vol quedar cap peça, explica que desitja que després de l’exposició, que es tancarà el 31 de març, les eines es quedin en dipòsit al museu saltenc i «si és en exposició permanent, millor.» Per datar les peces que va trobar, Canton estableix una rela ció amb un jaciment de Domeny i el pla de la Joeria de Sant Gregori: «Les peces són molt semblants a les que es van trobar allà, la tipologia és la mateixa, la del heidelbergensis axelià, i estan datades en la mateixa època. Les restes de Domeny se situen sobre una terrassa del Ter, la secundària del Puig d’en Roca, que es van descobrir sobre una colada basàltica fruit d’una erupció del puig d’Adri. La lava es va poder datar en 317.000 anys, la qual cosa significava que la terrassa de sota havia de ser més antiga, i aquesta terrassa és la que forma també el pla de Salt.» El secretari de l’Associació Arqueològica explica que aquesta entitat ha descobert 27 jaciments prehistòrics i que el seu procediment, quan fan alguna descoberta, és estudiar-la i cedir les peces al museu corresponent. Pere Canton és l’autor del catàleg Les comarques gironines. Del paleolític als visigots, en què figuren identificats i ordenats per comarques fins a 900 jaciments arqueològics. DANI CHICANO FONT: El Punt
CLARA, Josep. Elements per a una història de Salt. Revista de Girona, 86 (1r trimestre 1979) pàg 7-8. Publicació trimestral de la Diputació
P.M. i F. Escuts de Salt. Programa de la Festa Major, 1976. Casal de Jubilats, secció Petanca
Punt Diari, 28 de juny i 25 de juliol de 1984
Informe sobre el «Escudo de armas del Ayuntamiento de Salt (Gerona)», aprovat per la Real Academia de la Historia de Madrid, el 9 de desembre de 1949
Informe núm. 176, sobre l’escut heràldic de l’Ajuntement del poble de Salt, emès el 18 de setembre de 1983, per Armand de Fluvià i Escorsa, conseller heràldic, diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, assessor de l’Arxiu Nacional de Catalunya
Informe sobre l’escut de Salt, emès el 30 de gener de 1984, per l’Institut d’Estudis Catalans
Al·legacions elaborades per l’heraldista Armand de Fluvià i Escorsa, el 23 de gener de 1985
Al·legacions elaborades per l’heraldista Armand de Fluvià i Escorsa, el 24 de març de 1986
Mayol, Frederic. 60 anys de l’escut de Salt. La Farga. Revista de Salt, 261 (maig, 2009) p. 8
Durant el segle XVIII el municipi saltenc emprà un segell rodó amb el nom rodat de la població i uns elements ornamentals, entre els quals hi destaca una creu. Després, durant el XIX i primers anys del XX, en gastà un altre amb l’escut de Castella i Lleó.
De fet, doncs, no existí cap escut propi de Salt -cal no confondre un escut amb un segell- fins que, el 1949, l’ajuntament n’encarregà la confecció d’un que, finalment, seria aprovat per Madrid* i adoptat per altres entitats culturals o esportives de la vila, bé que introduint-hi elements específics de cada associació. Aquest escut de Salt, ben conegut i divulgat de llavors ençà, es compon d’una corona de príncep, la qual al·ludeix al Principat de Girona, les barres catalanes, una espiga de blat per representat l’agricultura i una roda de molí sobre unes aigües per simbolitzar la indústria.
Només a títol complementari, podem fer un esment de l’escut que Manuel Bassa inclou en un llibre sobre els escuts dels pobles de Catalunya i que no ha tingut cap trascendència al poble. Duu les armes del comtat de Barcelona i al peu, en punta, una creu patada i eixemplada negra. L’autor reconeix que la creu no diu res de Salt, però l’adopta d’aquell primitiu segell del segle XVIII.
A principis de l’any 1984, l’ajuntament va sol·licitar a l’Institut d’Estudis Catalans la confecció d’un projecte d’escut oficial de la vila (L’informe fou signat per R. Aramon i Serra a Barcelona, el dia 30 de gener de 1984). Més tard, i en un acord del Ple municipal, donaven les gràcies a aquest institut, però decidien de continuar amb el mateix escut que havia presidit fins aleshores els actes oficials del municipi.
Per Veure els Escuts mirar el detall/descripció de les imatges.
Un antic segell rodó amb el nom de Salt donant la volta a una creu (1790-1850), ja esmentat al Diccionari de la Llengua Catalana, Ed. Salvat i i Cia, s.C. i publicat també pel Sr. F. Carreras Candi a la seva Geografia General de Catalunya
Escut de la vila projectat i dibuixat pels mestres Moreno, pare i fill, l’any 1924, i ara reproduït pel Sr. Vila i Fàbrega. El salt d’aigua simbolitza de manera molt adient el nom de la vila
El mateix escut, modificat en la forma, però contenint els mateixos elements, fou adoptat per la societat Casal Saltenc, durant 1932-1936
L’any 1949 l’Ajuntament, a proposta del batlle Sr. Joaquim Muñoz, decideix dotar a la Vila d’un escut. S’adopta el dels Srs. Moreno que compta ja, si bé de manera no oficial, 25 anys d’existència. El ple del consistori decideix afegir-hi una espiga i una roda dentada, segons el disseny dels Srs. Mitjà de Salt i Riuró de Girona
Escut que segons l’heraldista Manuel Bassa i Armengol (1968), hauria de ser el representatiu de la Vila
Proposta d’escut que va fer l’Institut d’Estudis Catalans, el 30 de gener de 1984, segons l’informe emès per la seva Secció Històrico-Arqueològica a proposta de la Direcció General d’Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya
Escut actual de Salt aprovat per la Dirección General de Administración Local del Ministerio de Gobernación el 1950, després d’un dictament favorable emès per la Real Academia de la Historia de Madrid l’any 1949.
*L’informe sobre l’escut de Salt, emès pel Marqués de Saltillo, va ser aprovat per la Real Academia de la Historia el dia 9 de desembre de 1949 i va aparèixer al: Boletín de la Real Academia de la Historia, 126. Madrid, 1950, pàg. 321-322.
Logotip de l’Ajuntament
El mes de juny de 1984, l’Ajuntament va decidir convocar un concurs públic per a la realització del disseny del logotip municipal que, des del moment que s’aprovés havia d’encapçalar els documents de l’Ajuntament, senyalitzar els vehicles municipals o qualsevol altre lloc on hagués d’anar l’escut de la vila i la inscripció de l’Ajuntament.
El motiu pel qual l’Ajuntament volia disposar del logotip era per substituir en la pràctica quotidiana de la l’institució l’escut oficial, que així quedava reservat només per a ser utilitzat en llocs d’honor.
El veredicte del concurs es va donar el dia 23 de juliol de 1984 i el va guanyar Ramon Berga i Agullana de Barcelona. (Punt Diari, 28 de juny i 25 de juliol de 1984)
El Grup 13 Escu-Pint va ser un grup de joves i inquiets artistes saltencs que l’any 1969 es van reunir per fer una exposició de les seves obres.
El nom, idea del pintor i escultor saltenc, Lluís Mateu, feia referència al nombre de membres del grup (tot i que, curiosament, al principi el formaven 11 persones) o a la idea del 13 com a número maleït, i al fet de «esculpir» i «pintar». Aquesta primera exposició del grup va tenir lloc en la Sala municipal d’exposicions de la biblioteca municipal la setmana del 22 al 29 de juliol de 1969, durant la Festa Major. La presentació del catàleg va anar a càrrec d’en Pau Masó que va qualificar-la de «(…) notable manifestació col·lectiva d’Art, de qualitat ben remarcable i d’interès indiscutible». Els artistes que hi van participar van ser: Jordi Barris, Ramón Dalmau, Cinto Díaz i Vila, J. Fornells Vila, Marta Font, Jordi Gispert, Lluís Mateu, L. Molins Mateu, Àngel López, Joan Planas i Guillem Terribas.
Després de l’èxit d’aquesta exposició, el grup no es va tornar a reunir fins la Festa Major de l’any 1972 en que, del 22 de juliol al 6 d’agost, en la Sala d’exposicions de la Parròquia de Sant Jaume, varen fer una nova mostra col·lectiva que va rebre una molt bona crítica en l’edició del diari Los Sitios del 30 de juliol de 1972:
«El conjunto es notable y su presentación con ese marcado carácter sencillo y elegante que suelen tener los jóvenes de hoy resulta agradabilísima y uno se siente atraído por las esculturas, por las acuarelas, por el dibujo, por los grabados y por cuanto se expone.»
En aquesta ocasió els artistes que van presentar la seva obra varen ser: Jordi Arbusé, Ignasi Calleja, Creus Dalgà, Ramón Dalmau, J. Fornells Vilà, Marta Font, Jordi Gispert, Josep Gonzàlez, Enric Masferrer, Lluís Mateu, L. Molins Mateu, Maria Plana, Joan Planas, Joan Pujol, Benet Quintana, Guillem Terribas, Dolors Vidal i Concepció Vivolas. Un altre cop el grup de «13» no coincidia, doncs eren 18 els artistes que exposaven.
La mateixa exposició es va presentar del 19 al 31 d’agost de 1972 al Casal Palamosí de Palamós.
Després d’això, el grup, que tenia intenció de crear més coses i ser molt actiu, no es va reunir més.
A l’Arxiu Municipal de Salt naturalment no tenim les obres que s’hi van exposar, però sí els programes de les exposicions, el retall del diari Los Sitios i diversa documentació del grup. Tot plegat forma el petit Fons 309 Grup 13 Escu-Pint.
Una bona proposta que, malauradament, no va anar més enllà
Article publicat a la Revista de Salt, La Farga, suplement d’estiu núm. 25Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, o la Gran Guerra, com s’anomenava a l’època.El desencadenant del conflicte va tenir lloc el 28 de juny de 1914 quan l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria, hereu de la corona d’Habsburg, i la seva dona van ser assassinats a Sarajevo. Però la inestabilitat venia de temps enrere per diferents motius: l’agressiva política exterior de l’imperi austrohongarès, l’afany expansionista d’Alemanya, que volia tenir un imperi similar al britànic, que controlava gairebé el 20% de la superfície terrestre; el conflicte dels Balcans i les rivalitats colonials.Després d’assegurar-se el suport d’Alemanya, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol, just un mes després de l’assassinat de l’arxiduc. La majoria dels països europeus s’hi van veure involucrats d’una manera o una altra i es van formar els dos grans blocs contendents: la Triple Entesa, els “aliats”, encapçalats per França, Gran Bretanya i Rússia, i més tard amb la incorporació d’Itàlia, Sèrbia, Bèlgica, Grècia, Montenegro, Romania, Japó, Portugal i finalment els Estats Units; i la Quàdruple Aliança, o “potències centrals”, formada per l’Imperi otomà, Alemanya, Àustria-Hongria i Bulgària.Espanya es va mantenir neutral en el conflicte, sobretot per dos factors principals: estava centrada gairebé exclusivament en els interessos al Marroc – on hi havia la major part de l’exèrcit –, i per la debilitat espanyola en tots els terrenys. A més d’això, encara s’arrossegava la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, la guerra del Marroc i la creixent inestabilitat social i política. Francesc Cambó ho va reflectir molt bé amb les seves paraules: «Som neutrals perquè no podem ser altra cosa». No obstant això, la societat no vivia aliena al conflicte que es produïa a l’altre costat de la frontera i es van adoptar diferents posicions sobre la guerra: mentre que per a la dreta social i política, Alemanya representava l’ordre i l’autoritat, per a l’esquerra, França i Gran Bretanya representaven la llibertat, la raó i el progrés.A Catalunya la situació era igual que a la resta del país. La guerra es veia com una cosa europea, una mica llunyana, però que indirectament també afectava la vida quotidiana: el carbó mineral, la farina i la llet, productes de primera necessitat, s’encarien dia a dia ifins i tot alguns eren difícils de trobar al mercat o els preus eren tan astronòmics a causa de l’especulació que no es podien pagar. Es van fer intents polítics de regular els preus i els mercats, sense cap èxit. Enmig d’aquesta situació no va ser estrany que un nombrós grup d’espanyols, i també de catalans, exaltats pel clima que s’hi vivia, s’allistés de forma voluntària per fer la “Gran Guerra”. La majoria d’aquests homes, sobretot dels catalans, es van enrolar a les files de l’exèrcit regular francès i van ser destinats a la Legió Estrangera, en no tenir la nacionalitat francesa.Només hem trobat un saltenc en la «Llista dels ‘voluntaris catalans’ que van participar en la Gran Guerra de 1914-1918 al costat de les potències aliades» confeccionada pel Dr. Solé i Plà, d’entre tots aquests voluntaris. Era en Florenci Baroles i Corominas, de 29 anys, nascut a Salt i del qual no se sap com va acabar la guerra, tot i que sembla que potser es va poder llicenciar.A l’Arxiu Municipal de Salt tenim, però, les proves de la col·laboració i solidaritat del poble de Salt amb els països en guerra des d’un moment ben proper a l’inici del conflicte: en l’acta del Ple de l’Ajuntament de Salt del 30 d’agost de 1914, es fa esment de la lectura de la circular núm. 138, de data 25 d’agost, del governador civil de la província referent a la suscripción nacional iniciada por S.M. la Reina Dª Victoria (q.D.g) para el socorro de los obreros que en situación de miseria regresan a España por las excepcionales circunstancias porque el mundo atraviesa. L’ajuntament, per unanimitat, va acordar la constitució immediata de la Junta Municipal pel socors d’aquestes persones. A més, tenint en compte la grandiosidad del particular de que se trata, va acordar contribuir amb 50 pessetes a aquesta subscripció.El 20 d’abril de 1916, gairebé dos anys després d’iniciada la guerra, un nou acord de l’Ajuntament de Salt estableix donar suport a la iniciativa de l’Ajuntament de Lemoa (Biscaia) de rendir justísimo homenaje de admiración a su Majestad el Rey D. Alfonso XIII (q.D.g) por la obra de redención que realiza al gestionar felizmente, la libertad de tantos seres condenados a cautiverio y muerte por tribunales militares en las naciones beligerantes y demás innumerables actos de la más elevada caridad y misericordia.En les actes del Ple de l’Ajuntament de Salt no hi ha cap més esment a la Gran Guerra fins poc més d’un any després de la seva finalització. Aquesta referència, però, té una gran importància en demostrar que molts homes de les comarques gironines van participar voluntàriament en la guerra. L’acta del 7 d’agost de 1919 diu així: El Sr. Presidente da cuenta al Municipio de que la suscripción de la Tómbola a beneficio de las madres, viudas y huérfanos de los soldados voluntarios catalanes de esta provincia que murieron en defensa de Francia, ha dado el resultado de haberse recaudado en este Ayuntamiento la cantidad de treinta y tres pesetas, cuya cantidad desde luego esta Presidencia remitirá a Mr. Henri Orlandi, Cónsul de Francia en Port-Bou (…).La darrera mostra de solidaritat del poble de Salt porta per data el 15 de juny de 1920, just dos anys després d’acabada la guerra: l’alcalde de Salt, el senyor Josep Xifra i Xifra, impulsà l’adopció d’un acord, que va ser ratificat per unanimitat, per tal de concedir una subvenció de 50 pessetes per les despeses del viatge a Espanya d’uns nens austríacs víctimes de la guerra.Desprès d’aquesta anotació ja no trobem cap més referència a la Gran Guerra en les actes de l’Ajuntament de Salt, ni en cap altra documentació de la que es conserva a l’Arxiu Municipal de Salt. Això ens porta a demanar-vos si teniu alguna història, algun document, alguna fotografia dels vostres avis… que ens ajudi a completar la visió saltenca d’aquest període històric. Si és així us podeu posar en contacte amb nosaltres al correu electrònic arxiu@salt.cat o a les nostres instal·lacions de la Factoria Cultural Coma Cros – Naus Guixeres.Per saber més:– “La Primera Guerra Mundial. El conflicte que va canviar el món”. Monogràfic especial. Revista Sàpiens. GrupCultura03 sàpiens publicacions. Barcelona. Núm. 143, juny 2014– Tusell, Javier. “Manual de Historia de España. Vol. 6. Siglo XX”. Editorial Historia 16, Madrid 1994. Pàg. 137-222– Alberch, Xavier. Burch, Josep. “Història de les Comarques Gironines. Volum III. Història del Gironès”. Diputació de Girona. Girona, 2002. Pàg. 564-569– Martínez Fiol, David. «Els ‘voluntaris catalans’ a la Gran Guerra (1914-1918). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1991– Arxiu Municipal de Salt. Fons 100 Ajuntament de Salt. Sèrie I.1.1. Llibres d’Actes de Ple (1914-1920) Fitxes 1810, 2818, 2829 i 2830Arxiu Municipal de Saltминкультлучшие копии смартфонов
Dimarts, 28 de juny de 1910Són dos quarts de set del vespre quan, en el portal de l’edifici número 17 del carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) de Barcelona, un noi troba una bomba amagada dins d’un sac preparada per esclatar.És just una hora en que l’animació del carrer és més elevada: molts treballadors passen per aquest carrer per anar del centre de la ciutat a casa seva, al barri del Poble Sec, o per anar fins al Paral·lel a esbargir-se una mica. Ràpidament avisen la policia que acordona la zona per evitar el que es podia haver convertit en una matança. Però la gent sent curiositat i en lloc de marxar es queda a veure que passa.Una hora més tard, a dos quarts de vuit, arribava per fi el nou carro blindat que l’Alcalde de Barcelona ha destinat per transportar explosius fins el camp de la Bota, un terreny de les afores de la ciutat on es fan explosionar els nombrosos artefactes que es troben disseminats per tot Barcelona en aquells anys convulsos on els atemptats i els aldarulls eren pa de cada dia.Dos guàrdies municipals i un tercer fora de servei que es troba al carrer en el moment d’arribar el carro blindat, agafen el sac amb la bomba amb les degudes precaucions i el dipositen dins el carro blindat. Ara només queda portar-la a la Bota. Però el camí és perillós, s’ha de conduir el carro amb prudència pel rierol que baixa per la Rambla en direcció al passeig de Colom.Ja són gairebé a tocar al final de la Rambla, al pla on hi ha la caserna de les Drassanes, davant del quiosc del tramvia i l’urinari públic quan la irregularitat del terra provoca que el vehicle faci un moviment brusc i la bomba esclata amb tota la seva potència. Els efectes de l’explosió són devastadors perquè el carro blindat ha servit a l’artefacte de capsa de ressonància i ha disparat fragments del carro destrossat a gran distància. El terra queda ple de les restes cremades. Els vidres dels edificis propers, la caserna de les Drassanes i el Banc de Barcelona, han desaparegut i a les seves façanes queda l’empremta dels projectils.El pànic s’ha apoderat de la zona. La gent fuig aterrada en totes direccions. Hi ha vuit homes ensangonats, més morts que vius. Els ferits són els tres guàrdies que conduïen el vehicle blindat i cinc homes que es trobaven en el lloc dels fets en el moment de l’explosió. Un d’ells, Abelardo Salvador Sanjermes, un noi de 22 anys que estava esperant el tramvia a la parada, és el que està en pitjor estat i no es pot fer res per salvar-li la vida.En el moment de l’explosió passava pel lloc del succés el carruatge del marquès de Camps. El senyor Carles de Camps va resultar il·lès, però no així el seu cotxer, Salvador Galtier, que va ser ferit en el baix ventre per un projectil. Per sort no va ser una ferida de gravetat.A conseqüència d’aquesta explosió es criticar durament les autoritats per les deficiències en el transport d’explosius amb carros blindats. L’alcalde de Barcelona es va defensar de les crítiques adduint que el carro accidentat complia totes les mesures de seguretat i que no s’havia escatimat cap recurs en la seva construcció. De totes maneres, per la construcció d’un nou vehicle va demanar l’assessorament dels enginyers militars del cos d’artilleria que van idear un sistema que, en cas d’explotar, absorbís l’ona expansiva i evités que les restes de la bomba destrossessin la caixa del vehicle.FONT: Arxiu Municipal de Saltcocoкурс
Al llarg del novembre del 2012, van iniciar-se els primers mostrejos en el marc del projecte “Estudi de la diversitat d’amfibis al Parc de les Deveses de Salt”. Tenint en compte tota l’extensió que engloba el Parc, entre basses, zones d’aiguamoll i les ribes del Ter, sumen un gran nombre d’hàbitats favorables per al desenvolupament d’aquest grup faunístic.El passat dilluns, dia 11 de febrer, van iniciar-se els mostrejos previstos per aquest mes, prolongant-se fins el dimecres 13. Els resultats obtinguts han estat molt satisfactoris, havent-se detectat dues larves de salamandra (Salamandra salamandra) en dos punts diferents del Parc de les Deveses de Salt.La presència d’aquesta espècie a les Deveses no s’havia pogut confirmar des de la dècada dels anys 90, i esdevé la primera cita que constata la reproducció d’aquesta espècie al Parc de les Deveses de Salt.Aquesta és una molt bona notícia al tractar-se d’una espècie que durant les últimes dècades ha patit el deteriorament del seu hàbitat, posant-se en perill la reproducció i per tant la permanència d’individus dins d’aquesta àrea.Font: Article publicat per l’Associació El Blauet i cedit a TotSalt.Text: Montserrat Fabregat MoroImatge Salamandra Adulta: Marc MontenegroImatge Larva de Salamandra: Alba Casals MitjàMail:assocgirona@gmail.comweb:http://elblauet.blogspot.com.es
El 3 de març de 1983 el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley signava un decret mitjançant el qual Salt i Sarrià de Ter es segregaven de la ciutat de Girona i recuperaven les seves institucions i la seva identitat de poble.El 8 de maig de 1983 es varen celebrar eleccions municipals. Unes eleccions que per a Salt varen ser molt importants perquè era el primer cop, des de la fi de la Guerra Civil, que els saltencs podien escollir la composició de la seva pròpia corporació municipal. Això es va notar amb la participació: el 65,99 % del cens electoral hi va exercir el seu dret. El resultat va ser el següent:
PSC: 53,87 % dels vots, 10 regidors
CIU: 31,11 % dels vots, 6 regidors
PSUC: 6,83 % dels vots, 1 regidor
AP-PDP-UL: 4,81 % dels vots, cap regidor
PCC: 1,16% dels vots, cap regidor
El 24 de maig de 1983 va tenir lloc, en la Casa Consistorial de Salt, el Ple de constitució del primer ajuntament sorgit de les urnes. Com va anar aquest Ple?:En primer lloc es va constituir la Mesa d’Edat presidida pel conseller de més edat, el Sr. Domènec Bosch i Bonadona, pel conseller més jove, el Sr. Josep Vicenç Alhambra i Cornejo, i pel Secretari de la Corporació. Seguidament la Mesa va comprovar les credencials dels consellers electes i, en estar presents la majoria absoluta, es va procedir a la sessió constitutiva. A continuació van ser cridats tots els consellers per prestar jurament al càrrec. Tots van fer servir la formula reglamentària a excepció del Sr. Francesc Xavier Corominas i Mainegre que va afegir-hi: “Sense renunciar al dret del poble català a la seva sobirania nacional”. Un cop jurats tots els càrrecs, es va declarar constituïda la Corporació Municipal en Ple.A continuació el President de la Mesa va anunciar que es procediria a l’elecció de l’Alcalde. Com a caps de llista més votats, els tres candidats a l’alcaldia eren: Salvador Sunyer i Aimeric, Alfons Moré i Paretas i Josep Mª Dubé i Andrés. Finalitzada la votació dels 17 consellers, el President de la Mesa va proclamar Alcalde per 17 vots, és a dir, per unanimitat, el Sr. Salvador Sunyer i Aimeric.Seguidament el President de la Mesa va demanar al Sr. Sunyer si acceptava el càrrec d’Alcalde i, en cas afirmatiu, formulés la promesa o el jurament reglamentari, com així va fer. Amb aquest acte, se’l va possessionar com Alcalde i li va ser lliurat el distintiu propi del càrrec.Tot seguit es va constituir la Comissió Municipal Permanent i a continuació els diferents grups polítics va argumentar per què havien votat el Sr. Sunyer com Alcalde.La sessió de constitució va acabar amb el primer discurs del Sr. Salvador Sunyer i Aimeric com a primer Alcalde de Salt de la restauració democràtica.Podeu llegir el discurs complet aquí.(Font: Acta del Ple del 24 de maig de 1983. Llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament de Salt 1983-1988)FONT: Arxiu Municipal de Saltрадиоприемникгриль пресс
Arran de la publicació de l’anterior entrada d’aquest blog sobre l’incendi de l’any 1984 i que encara és ben present en la memòria col·lectiva de Salt, varem rebre molts comentaris de persones que hi vivien en el bloc de pisos i ho van viure de primera mà i també en varem rebre recordant-nos d’altres incendis tràgics viscuts a Salt. Certament a la vila s’hi han viscut molts incendis, sobretot a les fàbriques, i d’alguns en tenim testimoni gràfic i d’altres els trobem mitjançant l’hemeroteca.Un d’aquests incendis, dels quals ens va fer memòria la senyora Maria Q., va tenir lloc la tarda del divendres 17 de desembre de 1977 amb el resultat de quatre persones mortes.Eren les 6 de la tarda quan, en l’entresòl del bloc número 116 del carrer Àngel Guimerà, es va encendre una revista que llegia un nen i les flames van passar al sofà, les cortines i els mobles estenent-se ràpidament a la resta del pis. La majoria de veïns, alertats pel fum i les flames, van tancar-se a casa segellant les portes i van esperar ser rescatats pels bombers que els van treure per la finestra amb una escala mecànica. Alguns van patir lleugeres cremades excepte, el senyor Joaquín Caña, que les tenia més greus i va ser portat a l’hospital Trueta, en aquella època anomenat, la Residència.Però les persones que vivien just a sobre del pis en flames, tement que se’ls ensorrés el terra, van sortir de casa i van pujar cap el terrat. Però l’estreta escala va fer de xemeneia atrapant les flames i el fum i van morir asfixiats. Eren quatre persones d’una mateixa família: Maria de la Cabeza Cano Mata, de 25 anys, i el seu fill, Ángel Chillaron Cano, de 20 mesos, la germana de Maria de la Cabeza, Francisca, de 36 anys i el seu marit Juan Expósito Toribio. Les dues dones van ser rescatades del replà del tercer pis i portades a l’hospital, on van morir, i l’home, amb el seu nebot, els van trobar més tard arraulits en un altre replà prop del terrat.La ràpida intervenció dels bombers va impedir que el foc s’estengués als altres pisos i que l’edifici patís desperfectes estructurals. Però tot i així l’incendi i la mort d’aquests saltencs va despertar molta indignació entre els conciutadans perquè es va considerar que la culpa de les morts era que els edificis no tenien prou mitjans de seguretat en cas d’incendi i que les escales es convertien en trampes mortals sense cap sortida d’emergència.Dubtàvem entre posar el nom de les víctimes o no, però al final hem decidit fer-ho perquè així es va publicar als diaris i perquè pensem que és una forma d’honorar el record d’aquests saltencs.Podeu llegir la notícia d’aquest tràgic succés als diaris: Avui, edició 17/12/1977, pàgina 2; Los Sitios de Gerona, edició 17/12/1977, pàgina 20 i edició 18/12/1977, pàgina 20, i Presència, edició 24/12/1977, pàgina 15.FONT: Arxiu Municipal
AMS 100. Contribució industrial de 1934L’any 1934 a Salt hi vivien 4.797 persones repartides entre el que es coneixia com a Salt i el barri del Veïnat. Bàsicament la gent es dedicava a les tasques del camp o a treballar en les dues grans fàbriques tèxtils, la Gassol i la Coma Cros. Però hi havia altres indústries, empreses, botigues i serveis: en total hi havia 257 activitats econòmiques.
Per exemple, sabeu quants carboners oferien els seus serveis a Salt? O quantes farmàcies hi havia? O quantes sales d’espectacles? Fem un breu repàs, ja veureu com us sorprendrà:
16 botigues de ultramarinos
9 tocinerías
19 botigues de comestibles
8 botigues de fruita
6 lleteries, d’aquestes 4 amb estable, 2 sense estable i 18 vaqueries amb subministrament de llet
1 sola perfumeria i també una sola botiga de mobles
6 botigues de venda de roba al tall i per peces
8 cafès de a 30 cèntims la tassa i una taverna
2 sabateries
6 carboners
1 pastisseria (en l’actualitat encara en funcionament)
10 flequers
6 alpargateros
4 sastres
4 sabaters
11 barbers i només una perruqueria
2 comadrones
2 farmacèutics
2 metges
1 veterinari
2 tartaners
1 lloguer de bicicletes (a l’època: velocípedos)
2 fàbriques de gasoses
6 mestres de paleteria
1 adornista de templos
1 cantero
8 fusters
2 cistellers
etc.
A la imatge superior es pot veure els locales de espectáculos públicos que radican en este término municipal, és a dir, que es dedicaven a cinema, teatre i ball indistintament. N’hi havia 4! A part de les sales que s’habilitaven puntualment per passar pel·lícules, fer teatre o per ball per part de les associacions i entitats.En total eren 425 localitats dedicades a espectacles per un poble de menys de 5 mil habitants. 125 al Veïnat i la resta a Salt. Si les especifiquem, eren aquestes:
Centre Republicà del Veïnat, tenia 125 localitats al preu de 75 cèntims.
Centre de La Floreal, a Salt, amb 100 localitats a un preu de 50 cts.
Saló Gubau, a Salt, disposava de 75 localitats i es pagava 25 cts.
Casal Saltenc, també a Salt, tenia 125 localitats i no feien pagar entrada.
De vegades pot ser curiós veure quins oficis tenien els saltencs i saltenques del passat i comparar-los amb els d’avui en dia. També el repàs d’aquests oficis, botigues o empreses que hi havia ens pot donar una idea de quins eren els gustos, les aficions i les necessitats dels nostres avis. Aquest, però, és un exercici d’investigació i interpretació de dades que, en aquesta ocasió, us deixem per a vosaltres.FONT: http://arxiumunicipaldesalt.wordpress.com/thunderbolt toовощи гриль дома
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per a fer possible, personalitzar i analitzar la navegació, millorant la qualitat dels serveis. Si prem "Acceptar" s'entén que ha estat informat i accepta la instal·lació i l'us de les cookies.
El 25 de juliol de 1982 el jugador del Club de Futbol Salt es retirava del futbol de competició amb només 28 anys, però després de portar més de 19 anys jugant a les files del Salt.Havia començat a jugar a futbol als 9 anys quan va entrar en els equips infantils del CF Salt i ja s’hi va quedar per sempre passant per les diverses categories i defensant la samarreta blanca de l’equip. Dels 19 anys que va estar en actiu, només durant mitja temporada no va jugar amb el Salt degut a que el feien jugar en el segon equip, el dels aficionats, i ell no hi va estar d’acord i el van cedir a la UE Coma Cros.
La màxima categoria en la que va jugar va ser en Primera Regional i tot i que, en ocasions, va tenir ofertes interessants, ell va preferir quedar-se en el Salt “perquè el poble sempre m’ha tirat”, declarava en una entrevista. Potser per això, per aquesta fidelitat, el 25 de juliol de 1982 li van retre un merescut homenatge amb un partit contra el Girona. El resultat no va ser satisfactori pel Salt (0-3), però l’important del dia no era tan el resultat com l’homenatge que li feia l’equip i l’afició del Salt al jugador que més temps va estar entre les seves files, Josep “Tito” Dalmau.
(Nota: Les imatges són dels diaris Los Sitios de Girona i El Punt, edicions 1982/07/23 i 27)Arxiu Municipal de Salt
